Onze metres: del somriure a la decepció

Salva d'Or, CanMorcin.-  La Ferran Vivas és una competició que la juguen nou persones i que sempre guanya Mayola. O casi sempre. Adaptant la mítica frase de Gary Lineker sobre Alemanya es pot definir el vuitè títol en 21 edicions de la Ferran Vivas Cup de Marc Mayola.Sembla segurament un tòpic, però la de dissabte dia 7 va ser segurament la competició més dura i complicada de les més de vint que s'han disputat fins el moment. Algunes dades ho corroboren: van caure a grups quatre dels cinc jugadors, demostrant la complicació de la fase inicial. En la fase final es van disputar quatre partits u contra u (un de quarts, dues semis i la final). Dels quatre partits, tres es van resoldre als penals i un per una victòria per la mínima. Si això no són detalls, si això no són minucies, que ho expliquin als extraterrestres. A nivell d'estadística, significa que acabats 90 i 120 minuts, només va haver-hi un triomf en enfrontaments directes (sense comptar CPU) entre els jugadors. Igualtat sobre el terreny de joc, fortuna i mala astrugança des dels onze metres.

La final de la FVC XXI és segurament la primera de les vint-i-una finals que aconsegueix tenir dos vencedors. Marc, el que passarà a la història i a les hemeroteques per sumar la seva vuitena victòria. Enric, vencedor moral  per dos motius: per ser ell mateix durant tota la competició, cosa que se li havia reclamat quan feia grans pretemporades i punxava a la cita de cites, i per haver posat una primera pedra de cara a futures victòries. Que arriben tard o d'hora. La finalíssima va tenir en els primers minuts un Marc més sencer que va avançar-se en el marcador amb una jugada marca de la casa. El canvi d'Enric es va veure allà. Lluny d'enfonsar-se i de perdre el camí a seguir, va començar a jugar com ell sabia, empatant aviat. Després arribarien ocasions clares, sobre tot un xut des de dins de l'àrea que va desviar Neuer, va tocar al travesser, al pal i després la va treure un defensa de la línia. Enric estava millor, Marc aguantava viu. El Milan en va tenir alguna més de les que sempre entren, però no. En la pròrroga, pal de Mario Gómez i en el 120 una claríssima de Pato, sol a la frontal, amb xut de qualitat com ell mai erra. Neuer va parar. Als penals, el porter alemany de nou l'heroi. Marc va sobreviure fins la tanda final i va vèncer. 

És el concepte del campió en aquesta XXI edició: sobreviure. Li va passar el mateix a quarts de final, on en un partit molt igualat amb Omar -clàssic de clàssics de la FVC- els dos van demostrar de nou un gran nivell. Omar s'avançaria primer, però un penal donaria oxigen a Mayola. Onze metres. de nou. Com ve sent habitual, els dos titans van acabar a penals, on va passar el Bayern de Múnic. Després seria el torn d'enfrontar-se al vigent campió: Luigi. Partit molt equilibrat on amb el gol a favor, Mayola va gestionar fins la desesperació del seu rival l'avantatge. Quan se't posa per davant és complicat esgarrapar-li la pilota. Això sí, aquestes semis servien per demostrar que Luigi ja està entre els més grans. Dues finals i una semifinal en les darreres tres edicions.

A l'altra banda del quadre, Salva i Enric es trobaven a semis després de desfer-se sense problemes de les CPU. Ja s'havien vist les cares a grups (4-2 pel Milan), i el partit va ser de domini per un Milan que es coneixia les trepelleries de Salva i el seu Spartak. Després d'una primera part amb 0 xuts dels russos, canvi de tàctica i millora, però insuficient davant un rival molt seriós. Va ser qui menys s'esperava, Pareja, qui empataria el partit en un córner. Amb 1-1, l'Spartak va ser lleugerament millor a la pròrroga, amb una ocasió molt clara per desfer la igualada. Però es va arribar a penals. Onze metres. Aquí sí va somriure la sort a Enric, tot i que després els 11 metres li donarien l'esquena.

Quatre van ser els caiguts. Rock i Mero estaven junts a grups, però van veure com Zenit i Juventus els deixaven fora. La duresa de les parelles i l'harakiri que es van fer entre ells, empat en la darrera jornada, va ser una llosa per dos grans de la competició que passen per una mala ratxa però que tornaran. Morón va caure en un grup complicat, amb Salva i Enric que van ser semifinalistes, i això el va tornar a apartar del somni dels quarts de final. Aleu, per la seva banda, va patir la ressaca d'Omar. El titu de titus no va estar en la seva línia de matxacar a parelles (de fet, casi queda fora) i això va impedir qualsevol intent de pacte del tiet.

Temporada 2011-2012 - Dades finals

• Número d'edicions disputades: Cinc de clubs i una de seleccions.
• Vencedors: Marc i Salva (2), Rock (1), Luis (1).
• Jugador virtual MM: Ronaldo (4 pitxitxis), Welliton (2).
• Porter Virtual SF:  Neuer i Valdés (2).
• Màxim número de jugadors en una fase final: Set (Ferran Vivas 18).
• Menys jugadors en fase final: Cinc (les dues últimes edicions).
• Millor posició CPU: PSG (semis) i Zenit (semis).
• Classificació final de temporada FerPro: Marc, Salva, Omar, Enric // Luigi, Mero, Rock, Aleu // Morón

Un jugador. Una valoració. Una cançó.

Quan em vaig quedar solter farà tres anys, vaig trobar-me perdut en el món. Amics en tenia, i m'ajudaven a tirar endavant. Però la soledat dels moments íntims no me la treia ningú. Allà vaig conèixer a Bruce, un bon home que em va acompanyar en el meu camí vital cap a la recuperació com a persona, que finalment m'ha portat a una vida millor com tots sabeu. Allò em va servir per veure que aquell bon home, en Brucie, tenia i té una cançó per cada moment de la nostra vida. Per cadascú de nosaltres. One, two...

1.- Sir Marc Mayola. És el campió, ha tingut sort en moments puntuals però ha fet coses bé per arribar a tenir opcions. Això és així. Va tenir problemes per passar de grups després d'un empat inesperat, va jugar a cara o creu amb Omar com sempre passa en els seus partits i després de competir bé a semis va mantenir-se dempeus a la final fins guanyar a penals.

Per ell, li dediquem "Wrecking Ball", cançó de Bruce que diu així: "He visto campeones llegar y marchar//así que si tienes agallas, si tienes huevos// trae aquí tu bola de demolición". So bring on your wreckiiiiiiing baaaaaall. Declaració d'intencions del que necessitem per tirar-lo avall.

2.- Enric Triadó. Moralment vencedor per joc desplegat i perquè la sensació d'injustícia està present, tot i que no m'agrada aquesta paraula per parlar de competicions. Va jugar espectacularment bé tota la competició, tant a grups com en la fase final, sent superior als seus rivals. Però la cara que va sortir a semis es va convertir en creu a la final. No se li pot demanar més: simplement jugant així arribarà la segona FVC. Ja està al pot 4, a tot això. Una dada que s'ha de quedar per ell.

Per ell, li dediquem un "Waitin' on a sunny Day", cançó que diu així: "Plou, però no hi ha cap núvol al cel// deuen ser les llàgrimes dels teus ulls // tranquil·la, tot anirà bé// estic esperant que arribi un dia asolellat".  Waitin' on a suuuunyy daaaaaaay. I com va dir Mero al seu gran amic en la celebració: cada cop està més a prop el dia que perdràs amb l'Enric.

3.- Salva. En una competició on cauen quatre a grups, on s'han resolt tres partits de quatre a penals i l'altre per 1-0, arribar a semifinals amb l'Spartak i quedar fora de la final per un penal... és un èxit. No enganyaré, volia guanyar i estic molt fotut perquè veia opcions i la sort dels penals em va destrossar. Però objectivament he aconseguit fer-me respectar amb els russos. 

4.- Luigi. S'ha convertit en un gran amb dues finals i una semi en tres edicions. Va patir per passar de grups, però després es va mostrar sòlid a quarts de finals i a les semis va tenir opcions fins l'últim minut, tot i la desesperació de jugar amb resultat en contra davant Mayola. Que tingués opcions de final i que no perdés la cara al més llorejat demostra que està allà. Puja al cinquè lloc.

Per ell un Born to Run, que diu així: "La carretera está atascada de héroes arruinados// todos están en ella, pero no pueden esconderse// chica, hemos nacido para correr". Baby we will booooorn to RUUUUUUUUUUUUUUUN. Córrer cap a la victòria, el quart lloc... un lluitador.

5.- Omar. Va arribar amb una ressaca inhumana, i de nou per no complir amb les expectatives a grup, on s'espera que sigui primer, va topar-se a quarts amb en Marc. Això va provocar un cruce on va tenir alguna ocasió per tornar a aconseguir trepitjar semis. No va poder ser, i els penals el van condemnar precisament en el millor partit que havia fet en tot el torneig. seriós, fort... però amb un rival dur davant.

Per ell, Death to My Homewtown: "Escúchame, hijo, estáte listo para cuando lleguen//porque van a volver, seguro como que sale el sol// prepara una canción// y cántala fuerte//envía los barones al infierno". Perquè deaaaaaath to my hometooooooooooooooooooooown. I així, s'aixecarà i es prepararà per la nova batalla que tindrà en el futur. Perquè la tindrà.

6.- Rock. No va acabar de trobar-li el punt, i es va desanimar quan veia que una victòria en la darrera jornada tampoc li servia pels reusltats de la CPU. El jugador celebra l'adéu del FIFA12 i espera millors sensacions en la propera edició. La duresa de la parella Enric/Salva segueix sent el seu gran problema.

7.- Mero. Va començar molt bé, guanyant el primer partit i posant-se bé de cara a passar. Però després es va trobar una parella molt dura i amb tot molt complicat només va poder esgarrapar un empat amb Rock. El Chelsea no va fer fitxatges que suplissin les baixes que tenia i això es va notar en un equip mermat que a sobre es va trobar en un quadre difícil. Baixa al pot 2, fet que li pot beneficiar per tenir altres encreuaments de parelles i rivals.

8.- Morón. Poc a dir. Ha millorat defensivament, tot i que no juga tant bé en la FVC com en la pretemporada. A més, estar enquadrat amb Enric i Salva el va portar a un camí casi impossible de superar. Al menys suma un punt més per haver passat una CPU a quarts, una fita important al seu historial.

9.- Aleu. Sense pacte del tiet possible pels problemes en grups contra una CPU dificil com és Luis i Mayola, no va tenir opcions. A veure si de cara a la propera edició enganxa millor el joc. Triarà últim per marxar abans d'hora, però segueix això sí manté la seva posició de Pot 2 pels punts del FerPro.

Per els quatre, un "Promised Land", que diu així: "señor, no soy un chico// soy un hombre// y creo en la tierra prometida". And I Believeeee in a proooomised Land. La promised land, passar a quarts i tornar a ser els rebentadors en parelles i en individuals. 

Luigi, Setè Campió de la història de la Ferran Vivas

S.F, Mataró-. I va aparèixer Iniesta. Quedaven pocs minuts per acabar una final que estava sent intensíssima, amb poques oportunitats als dos costats, amb molta serietat defensiva. Hi hauria nou campió. Ni l'anterior vencedor en les seleccions, Salva, ni tampoc el vigent campió de clubs, Marc, havien arribat a la cita que decidiria el vencedor de la Ferran Vivas Cup XX, la Copa dels Campions. Eren Omar i Luigi amb City i Barça respectivament els que la jugaven. El tercer en discòrdia, etern favorit, i l'outsider que cada cop ho és més. 19 punts en dues Ferran Vivas així ho confirmen. I Iniesta va dictar sentència. Villa s'escapava en una de les poques jugades on la seva força li va valer. Va centrar ras, i Lescott va desviar de taló. Iniesta, sense parar-la, va rebentar la porteria de Hart. 1-0, resultat que no es va moure. Luigi es converteix en el setè campió de la història de la Ferran Vivas Cup.

El seu camí havia estat ple de dificultats. A grups es trobava enquadrat amb Mayola, i va patir com sempre pateix davant les parelles. Després de perdre 0-1 amb la Juventus amb un penal per la polèmica, un empat amb Mayola li permetia passar com a segon. Allà es va trobar al Spartak de Salva, en un altre enfrontament duríssim. Molt equilibrat, una ocasió i poc més a cada banda i defenses imposant-se als atacs. Messi va destrossar la porteria de Dikan a deu pel final. No deixava reacció als russos. A semis va superar a la parella Rock i Mero. La resta ja està explicada. Amb un Barça de fantasia, però amb un joc molt més semblant al de la millor Itàlia: només dos gols en tot el campionat. Trofeu SF.

Qui va espantar fantasmes va ser Omar. El maximíssim va fer gal·la de la seva condició tot i patir més del compte. Va començar empatant sense gols amb un ultra defensiu Morón, i després de guanyar al CPU va estar uns quants minuts fora del torneig. Un gol de Rock en el partit que els enfrontava, el darrer del grup C, el deixava eliminat. Però una carambola de rebots mai vista li va permetre empatar i passar com a segon classificat. Això l'enviava després de golejar a una CPU en els quarts a jugar amb Sir Marc Mayola, primer del seu grup amb l'autoritat que el caracteritza. El clàssic de la FVC estava servit (nou ocasions s'han enfrontat, el partit més repetit en la competició de competicions). I va sortir cara. Per Omar. Partit equilibrat, segurament amb el Madrid de Marc portant més la iniciativa i amb força ocasions clares, sobretot a l'inici del segon temps. Però va marcar el City primer. El Madrid va empatar. I un penal made in FIFA va decidir que passessin els citiziens. La sort és capritxosa. En la FVC anterior segurament mereixia passar Omar, i ho va fer Marc. En aquesta es podria dir que va passar al revés, sempre parlant de diferències jugables de 55-45 i viceversa.

Mayola va marcar un ritme altíssim al llarg del torneig. Golejades escandaloses a les CPU i partit empatat sense problemes amb Luigi. Primer, favorit. Com sempre. A quarts es trobava amb Enric, un altre clàssic. Però sigui per joc, per sort, per detalls, o de tot una mica, Mayola li té la mida presa a Enric. Partit equilibrat, amb el Milan posant-se per davant en el marcador però un Madrid que treuria la casta suficient per capgirar el resultat i emportar-se una victòria ajustada. A semifinals Omar es prendria la seva particular venjança (5-4 per Marc encara al FerPro).

Enric, un dels outsiders, veia com se li escapava una nova oportunitat. Molt treballat en pretemporada i un dels que sempre se li veuen opcions, va ensopegar amb la mateixa pedra una altra vegada. I de nou a quarts de final, una barrera que li està costant superar en les últimes edicions. A grups havia estat sòlid, patint al primer partit i guanyant bé al segon. Va deixar escapar un 3-0 davant Salva en el definitiu enfrontament perquè segurament ja li anava bé ser segon i poder optar a una CPU en quarts. Però la sort és capritxosa i li va caure Marc mentre a Salva li queia el pitjor segon que li podia tocar.

De fet, per Salva no va ser un mal torneig. Debutava amb un Spartak 4 estrelles, segon pitjor equip del torneig en números, però si anava amb els russos és perquè sabia el que es feia. Va guanyar el primer enfrontament remuntant, i en el segon va golejar amb tranquil·litat. Després empataria el tercer partit amb Enric, fet que li permetria ser primer de grup. I va caure amb Luigi en un enfrontament on el problema no va ser l'equip, sinó el joc. Mai va jugar com ell sap, i això li va passar factura davant un Luigi molt sòlid.

Sorpresa en l'adéu precipitat de dos històrics
L'adéu en fase de grups de Jota i de Rock va ser tota una sorpresa. Els dos havien quallat una bona pretemporada, i els dos tenien equips poderosos. Però el primer va estar de pega amb una parella com Marc/Luigi, que sempre ha jugat molt i molt bé (han eliminat a molta gent) i en estar en el grup de la mort. Inter de Milà i Zenit eren les CPU, dos equips molt durs, dels més forts de CPU. Jota va golejar en la darrera jornada a l'Aleu, però ja era massa tard perquè els dos CPU havien passat ronda. Precisament Aleu havia aconseguit créixer força com a jugador i tenia un bon equip com el Bayern Munic. Però no va competir com se l'havia vist en la pretemporada, va estar erràtic en defensa i això ho va pagar caient a grups. No va poder repetir els quarts de l'anterior edició.

Rock va ser una sorpresa, però va estar molt marcada pels esdeveniments i pels detalls. Va començar malament, amb una derrota contundent contra una bona CPU com és el Porto i dos jugadors que s'entenen molt com són Enric i Salva. El partit següent va guanyar a Morón i depenia d'ell mateix per aconseguir passar de grups. Però davant Omar les coses no li van anar bé.  Cert que va tenir sort davant moltes ocasions fallades pel seu rival, però després de marcar el 0-1 que li donava el pas a quarts va veure com un seguit de rebots catastròfics el feien fora. Més llenya al foc. Com a parella va sumar un punt passant a semis, però allà no va poder anar més lluny. Per últim, Morón també ha millorat, però caure en un grup com Rock i Omar no és fàcil. Va esgarrapar un punt d'or davant Omar, però amb Rock no va poder. En CPU es va veure que li faltava una mica més en atac, però aquest és el camí. La defensa ha estat un primer pas.

L'1x1

1.- Luigi. Campió molt treballat i merescut. Es va enfrontar a jugadors com Marc, Salva i Omar abans d'emportar-se la victòria. La clau va estar en una defensa de ferro, només dos gols encaixats, i en aprofitar les seves ocasions. Ha fet final i campió en dues edicions consecutives i vol convertir-se en el quart gran, una posició que està increïblement disputada. 

2.- Omar. Un dels favorits i així es va demostrar arribant a la final. Va saber patir, va guanyar quan ho havia de fer i va tenir la sort dels campions. Va fer el torneig que havia, molt sòlid, per emportar-se-la, però a la final un gol el va deixar fora. Retalla punts i es reafirma com a tercer respecte els perseguidors.

3.- Marc. Com sempre, allà està. A semifinals. Contundent durant tota la FVC, i partit equilibrat i molt disputat amb Omar on es va decidir per un fet puntual. Malgrat el fet en qüestió, que vagin 4-5 en enfrontaments demostra que tot suma: bon joc, sort o mala sort, petits detalls, errors... són dos dels millors i a vegades surt cara, creu... o cantó. Es reafirma com a líder amb el bon paper de CPU com a extra.

4.- Salva. Tothom sabia que podia fer coses importants perquè en pretemporada s'havia vist el potencial de l'equip. Va sortejar bé la fase de grups i a quarts va fer un partit seriós en defensa però nefast en atac. No li va fallar l'equip, li va fallar el seu propi joc. Tenia un objectiu, i les coses no es queden a mitges.

5.- Enric. De nou els quarts li van privar de millors posicions. Bon joc i contundent a grups, va fer un partit per guanyar a Marc, però aquest el va acabar superant. La manera de jugar que té i la competitivitat que dóna als seus equips demostren que no sempre li sortirà creu. I ho sap.

6.- Rock. Massa nervis quan les coses no anaven de cara que el descentraven, i malgrat això va demostrar que era grandíssim jugador perquè només un gol el va apartar dels quarts de final. Intentar superar les adversitats sense caure en la ira i el desànim potser l'hagués ajudat, però és cert que va estar de pega en ocasions que el joc el va perjudicar. 

7.- Jota. No va estar al nivell que s'esperava del seu Chelsea i el seu Drogba, però és que no ho va tenir fàcil. La parella al seu grup es de les pitjors que et pot tocar, i a més anaven ben calçats amb els equips que portaven. Malgrat tot, manté la quarta posició i segurament voldrà demostrar que els seus perseguidors hauran de seguir perseguint-lo, perquè qualitat té com s'ha vist en pretemporada.

8.- Aleu. Massa nerviós en general i sense jugar tranquil. Se li han vist millores tant en defensa com en atac, però quan juga contra parelles es bloqueja i no treu el bon futbol que té. Si aconsegueix controlar-ho podrà passar amb més tranquil·litat als quarts. A banda que li va caure una parella duríssima.

9.- Morón. El mateix. Millores molt bones en defensa, potser una mica més de punx en atac es troba a faltar, però s'ho ha agafat seriosament i com diu ell. si perdo a seguir entrenant. Va estar bé en termes generals, però li va faltar més sort en els enquadraments de grup i una mica més d'arribada.

Fets Ferranvivencs

• Luis és el setè campió de la FVC després de que també ho aconseguissin: Marc, Salva, Enric, Rock, Omar, Camero.
• Trofeu al màxim golejador cau en mans de Ronaldo (9 gols)
• Trofeu al menys golejat cau en mans de Valdés (2 gols)
• Es repeteix l'escabetxina més grossa de la història de la FVC: 4 jugadors a fase de grups.
• Marc i Luigi (2), Salva i Enric (1) sumen punts per passar CPU a quarts de final
• Rock i Mero (1) sumen punts per passar CPU a semifinals

Sobre els matchups

• A destacar, principalment, que el clàssic de la Ferran Vivas es posa al rojo vivo, 5-4 entre Marc i Omar.
• Luigi estrena marcador davant el segon i tercer del FerPro, amb els que encara perd 3-1
• Rock estrena marcador favorable amb Morón, 1-0.

Dades globals:

• Marc ha guanyat 27 enfrontaments directes. N'ha perdut 9. Guanya el 75% dels enfrontaments amb Ferranvivencs.
• Omar n'ha guanyat 20 i n'ha perdut 15.
• Salva n'ha guanyat 18, n'ha perdut 10.
• Jota n'ha guanyat 13, n'ha perdut 11.
• Són els únics que tenen bagatge positiu d'enfrontaments directes.

Ferran Vivas XIX - La Crònica

1. Sir Vadorinho. Campió considero que merescudament pel joc i resultats desplegats al llarg de la competició. 19 gols en 6 partits i només un encaixat, va començar patint amb el malson de la seva anterior participació: Drogba. A partir d'allà, remuntada amb moltes dificultats, golejada a la CPU i un empat treballat amb el vigent campió (0-0) que el feia passar primer de grup. A quarts no va tenir problemes amb la parella holandesa, partit que va controlar força bé, i a semis va fer segurament un dels millors partits que se li recorden a Vadorinho. Li va sortir tot perfecte en tots els sentits i va golejar al seu màxim rival Marc. En la final, tot i el penal (considero que era més penal que molts dels que es van xiular ahir) va guanyar amb mereixement per 3-0 davant un Luigi que no estava en les condicions físiques òptimes i això es va notar molt (els partits anteriors, Luis havia tocat el crostó a Salva en diverses ocasions). Satisfet per foguejar a Rafa Carioca i Wellinton i per donar-li a Dinho una segona joventut. La clau de tot, una defensa de ferro, la millor del joc segurament (i una bona aposta de Lucio com a titular tot i no ser ràpid). Dues estrelles de campió múltiple en sumar el seu cinquè títol.

2. Luisao Coraçao. Per fi un dels outsiders va aconseguir el que es mereixia. Han estat moltes Ferrans de nervis, de mala sort i de males passades, però Luisao olorava diferent dissabte. I així va ser. Va patir de valent per passar, ho va fer per un gol de diferència en un grup dramàtic, amb una derrota contra Corea que feia aparèixer molts fantasmes, un empat posterior i un triomf agònic davant Moron, que va fallar un penal. Això li va donar ales pels quarts, on l'esperava un Enric llançadíssim. Quan pitjor ho estava passant amb molts atacs dels francesos va arribar un penal FIFA que no va desaprofitar. Lluny de perdre l'avantatge en el tram final com acostumava a fer Luigi, va aconseguir el segon gol, que va deixar fora de lloc a Enric, que tot i retallar diferències no va ser capaç d'aixecar el partit. La millor solidesa i maduresa de Luis respecte altres participacions i el punt de sort que li havia faltat en el passat li donaven el premit merescut de les semis. Allà va acabar amb un altre fantasma, el de la CPU rebenta culs. Treballant molt bé el matx davant Rússia, va guanyar amb solvència i deixant-se, literalment, la pell. Una butllofa apareguda pels entrenaments duríssims va explotar, deixant líquid i molt de dolor al stick analògic. Però va seguir. A la final, mermat, no va poder donar el 100%. Però ell ja era vencedor. Escala una posició al FerPro.

3. Sir Marc Mayola. L'etern campió venia amb força, tant pels precedents com pel fet que el dia abans havia passat el rodet per sobre de sis dels nou rivals de la FVC. Així va començar de fet la sòlida Anglaterra de Maycott Hughes, guanyant per 3-1 a USA en un resultat potser curt, però on va gaudir de moltíssimes ocasions. Es va demostrar que el millor que té Marc és el gen competitiu en el segon partit. Penal FIFA favorable a Mero amb expulsió a Hart -romanticismes de la vida, en l'anterior edició Mero havia patit un penal també per ell dubtós que li havia trencat el matx amb el seu amic del clan- i gol dels ivorians. Marc va refer l'equip, va lluitar gairebé tot el matx amb un home menys i va avançar-se al marcador. El suplent Robinson va aturar un atac ivorià de pega de cara a porteria i tot i les dificultats, de nou classificat Mayola. És un supervivent. Al partit pel primer i segon lloc va seguir sense trobar aquella tecla que el dia abans deia que necessitava per guanyar Vadorinho, i l'empat l'enviava com a segon. Creuament duríssim contra Omar, on va començar perdent i malament el primer temps però es va refer en el segon, remuntant el partit. Omar l'empataria i s'arribaria als penals. Va ser segurament el matx més emocionant de la competició, amb ocasions increïbles a dos costats del minut 1 fins el 120. Als penals, fent gal·la de psicologia importantíssima, Mayola passava a semis. Com sempre. Allà es va trobar Vadorinho, Marc no va trobar la fórmula per superar la defensa carioca i va acabar eliminat davant un rival que va estar tocat per una vareta.

4. Il Gallo Omar. El maximíssim no tenia tant bones sensacoins després de la prèvia de divendres, però va demostrar perquè és un dels grans de la competició en la fase de grups, on es va imposar amb força a les parelles Marc-salva i salva-mero davant vells fantasmes com Uruguai i una decepcionant Xile. Amb la classificació i primer lloc sota el braç, es va deixar anar en el tercer partit on no es jugava res i on hi havia sobre la taula el pacte del tiet. Passava com a primer i es convertia en un dels favorits... però li va caure Mayola. Creuament de cara o creu, enfrontament que Omar volia guanyar fos com fos. Va jugar concentrat com mai, iniciant el marcador i tenint ocasions per sentenciar. Una primera part perfecte, de treure's el barret. En la segona Marc va menjar-li el terreny i el va ofegar, però va sobreviure. A la pròrroga, de nou una per cadascú, amb Omar tenint amb 2-2 al 120 una jugada clara per matar, però no va poder ser. Des dels 11 metres el Titu dels Titus va caure eliminat amb tres gols pel mig, víctima del tripiyoc del seu rival. Cau al tercer lloc del FerPro.

5. Enriqué Triaoré. Cartes amagades, molta contundència en amistosos, l'altra gran alternativa, l'altra outsider, va demostrar la seva solidesa amb dues victòries davant la CPU que el col·locaven primer de grup amb tranquil·litat tenint en compte que el seu màxim rival al mateix grup estava fallant. Enric havia passat amb certa solvència en els partits que havia disputat, empatant davant Rock i assegurant així la primera posició sense perdre cap partit. Un dels favorits que a més queia en una banda de quarts interessant, sense els tres primers del FerPro. I va començar a arrassar davant Portugal. Ocasions variades, domini territorial i molta pressió a Luisao que aguantava com podia. Però Portugal es va trobar amb un penal FIFA i això va destrotar a Enric. Ell tenia el partit on volia i on esperava tenir-lo, i el penal no entrava en el guió. El ritme francès es va anar diluïnt i ja no hi havia tanta claredat d'ocasions, fins el gol de Luisao, el segon, que semblava matar el matx. Enric va treure el geni per retallar via Nasri, i va buscar l'empat en uns últims minuts que aquesta vegada no el van acompanyar davant un rival que es va prendre la revenja del que havia passat en l'anterior edició.

6. Míster Aledo. Una altra de les grans sorpreses de la FVC de seleccions. Aleu va aconseguir passar ronda després de moltes vegades, i és el segon cop que ho fa. Això va aconsegui-ho gràcies a una victòria davant la CPU, a perdre per la mínima amb l'altra i per tant tenir el gol-avarage molt favorable fes el que fes amb Omar. El Pacte del Tiet va fer la resta, tot i que sense pacte Aleu tenia peu i mig a quarts perquè necessitava caure golejat de molts gols per quedar eliminat. A quarts va estar a punt de donar la campanada amb Argentina. Ocasions en va tenir mentre Russia anava xutant al pal. Aleu estava viu, fallava centrades i xuts clars i s'esperava que un gol d'algun dels seus genis li donés el pas històric a les semifinals. Va empatar a zero en el temps reglamentari, però es va enfonsar en la pròrroga. El gol dels russos el va deixar tocat i es va deixar anar, rebent una golejada que no es mereixia. Si hagués marcat algun gol en els 90 minuts parlaríem d'una fita històrica, però es va quedar a les portes. Reclama presència a les pretemporades, i així serà. Volem un Aleu tant competitiu com nerviós és.

7. The Rockën. Selecció feta a mida com Alemanya, un joc que sempre porta molts problemes i bons resultats en la pretemporada del divendres (entre els tres primers). De res serveix tot això si justament arriba una parelleta i et fa la vida impossible, coses de la Ferran. The Rock va patir en sus carnes moltes de les coses que odia del joc -potser el joc li fa la guitza a propòsit- i va veure com els seus entrebancs amb Camerún li passarien factura. Davant Holanda va seguir tenint problemes, i amb Enric, ja gairebé eliminat degut a la carambola que necessitava, jugava amb pressió, encès per decisions complicades del joc (el gol en pròpia porteria 1-0 per França semblava digne d'una tragicomèdia grega) i per un comandament que sembla ser està arribant al seu final de vida útil. Carlos, passa't als mandos de la Play, jo ho vaig fer. Tot i morir el mando, ha durat més que molts d'altres cal remarcar. Com a parella va fer de les seves, eliminant a Aleu a quarts i destrossant el grup de Morón i Luigi.

8. Jota Drogmero. Havia fet una pretemporada intensa i amb bons resultats, a banda de construir un equip competitiu amb una davantera de por com és la de Costra del mal fil. Però era pot 3, i això li podia jugar una mala passada. Segons quin encreuament tingués, podia fer de les seves i col·lar-se entre els importants com és ell i com ho demostra el FerPro. Però va caure en el grup de la mort amb Marc i Salva, i això li complicava molt les coses. El primer partit el tenia on ell volia, fent mal per les bandes davant Vadorinho, a qui ja havia eliminat així amb el Chelsea en l'edició 18. Però tot i l'equilibri del matx va acabar perdent (això sí, segurament és qui més complicat li va posar al campió). Posteriorment de nou començaven bé les coses davant Marc, amb un penal i vermella a favor. Però va fallar el penal, i va aparèixer la por que tenia el dia abans: generar moltes ocasions i no marcar. Això és el que va fer Mero durant el partit amb Anglaterra, però es va topar amb un rival molt sòlid que sap jugar a contracorrent... i un Robinson que en va treure de molt bones quan es cantava gol. Amb tot decidit i la seva liquidació, va tancar amb una golejada la seva participació davant els gloriosos Estats Units d'Amèrica. De parella va petar a Aleu, una última cirereta per una Ferran Vivas Cup on tot se li va complicar d'inici.

9. Moronni del Bosque. De nou, només un gol l'aparta de trepitjar per primera vegada en la seva història a quarts de final. Queia al grup de Luigi i se li posava tot de cara: guanya el seu primer partit a la FVC i el seu màxim rival perd. Ho tenia prou bé per passar ronda, però va acabar perdent pistonada i en el segon CPU va empatar, 4 punts i a jugar-se-la amb Luigi. La necessitat va ser duríssima, un dels dos sabia que no passaria perquè Rússia havia golejat a Korea. Va perdre 2-0, però va tenir un penal a poc pel final que li hauria fet empatar amb absolutament TOT amb Luigi. Va fallar el penal i es va quedar fora per segona vegada consecutiva de la mateixa manera: fent tants punts com el segon classificat, però amb un gol de menys que el deixava fora. Són petits detalls els que de moment juguen en contra de Morón, però això acaba canviant amb el temps. Dues vegades caient per un gol, no per punts, és duríssim. Ja vam avisar del que era la Ferran Vivas Cup, ja ho vam fer. Tot i no voler jugar de parella a quarts, no va marxar com semblava, fet que l'honora.

Campió: Brasil

Trofeu MM: Wellinton (11)

Trofeu SF: Julio Cesar (1 gol en sis partits).

Benvingut

Ferran Vivas Cup XVII, Crònica i Ressaca

1.- Sir Vadorinho. Se'l veia com el gran favorit, pressió afegida es comentava sotto voce, i va tenir un enquadrament complicat a grups. Jugava amb Enric, un dels favorits també, i tal i com estaven les coses un segon lloc era pandemonium assegurat. Va golejar a les parelles per 5-1 dues vegades, tot i que com sempre li va costar arrencar en el primer partit. En la lluita pel primer lloc, l'empat li valia i va aconseguir-lo després de jugar 85' amb deu homes per l'expulsió de Pepe. Aquí va estar la clau del seu triomf, ja que com a primer va evitar els cocos i va competir contra parelles. Golejada a quarts, victòria sòlida a semifinals i una final davant el més llorejat. No va ser molt vistosa, però la veritat, va ser una final de videoteca, equilibrada i molt tàctica on el més important va ser aconseguir tapar el mal que Marc havia fet en els seus partits anteriors: retalls i entrades per bandes sorpenents i bons moviments de Gómez superant als centrals. Amb això controlat, va tenir la sort de poder marcar en una jugada clàssica. Quart títol de Ferran Vivas, segon al FerPro i quart trofeu MM dels últims cinc amb CR7. S'acomiada oficialment del Reial Madrid donant les gràcies a l'entitat blanca per uns anys plens de guanys.

2.- Sir Marc Mayola. Per primera vegada, no entrava en les travesses entre els dos favorits. No acabava de trobar-li el punt al joc, però en una setmana mitjançant la seva irrupció al online (ps: KUKAMULLER) s'ha posat les piles. I de quina manera. A grups no va tenir problemes i va passar per sobre de Morón, Aleu i la CPU. Passava com a primer, però queia en el quadre de la mort amb el pitjor segon -Enric- i amb unes possibles semifinals davant Omar. Va demostrar tenir un tempo del joc i un control com ningú en aquesta Ferran Vivas. Va saber competir amb Enric, avaçant-se i aconseguint el 2-1 en la pròrroga. Després, va saber matar el partit de manera contundent, sense opcions a sorpreses. Davant Omar, més del mateix. Control dels temps, jugades molt elaborades i victòria final.Semblava que digués: "Ei, jo sempre seré favorit". A la final es va veure anul·lat en atac, però va anul·lar també al seu rival, tret d'una jugada. La del gol. Va ser de 50/50 i sap que va fer-ho tot per no perdre-la. Ara ja sap quina velocitat té el gato Benzemá.

3.- Il Gallo Omar. Dues semifinals consecutives demostren que ha tornat i que el que va passar a Seleccions va ser un accident. Semblava que la sort li passava una mala jugada: primer partit contra Rock. Però no va ser així, i després de rebre el gol inicial de la seva bèstia negra, va capgirar el marcador i va guanyar amb contundència. Les lesions el van massacrar viu i va patir més del compte amb les parelles però va acabar primer de grup en el tercer partit, demostrant que tot i les limitacions del seu equip -tocat per l'actualització- ha sabut extreure-li tot el suc. Primer de grup, CPU a quarts i victòria solvent que l'enviava a semifinals. Allà va topar-se amb Marc, i no va acabar de trobar el seu millor futbol en atac. Va anar a remolc aviat en el partit i li va ser complicat entrar en la sòlida defensa alemanya. Va perdre, però marxa content tenint en compte que escollint tercer, té molt clares les prioritats.

4.- The One Enric Piece. Per molts era un dels grans favorits al títol. Nivell de joc excels, donant guerra en tornejos previs i en amistosos abans de la Ferran, havia aconseguit la fórmula màgica amb el Milan. A grups va aconseguir guanyar a les parelles després de patir en el primer enfrontament, i es topava amb Vadorinho. Per una part bona noticia perquè no es veurien fins a semis com a mínim, per l'altra es jugaven un primer/segon lloc clau. Va intentar-ho de totes maneres però en un partit molt igualat va acabar empatant a tres, i per un gol va anar al pot 2. Allà li va tocar Mayola, un rival davant el qual no va acabar de jugar com ell sap, amb velocitat i pilotes a l'espai. Va encaixar el primer, va saber empatar però a la pròrroga un instant molt petit va servir perquè Robben s'escapés i acabés amb ell. Cau a quarts, una barrera psicològica, però se'l seguirà tenint en compte perquè en partits contra el més llorejat, podia sortir cara o creu. Què hagués passat si no hagués estat segon de grup és una incògnita.

5.- Luigi Noel. La gran sorpresa d'aquesta edició. De caure a fase de grups en l'anterior edició a ser primer i caure, això sí, a grups només per la tanda de penals. Va ser contundent amb les parelles i es va classificar en la segona jornada. En la tercera havia d'assegurar el primer lloc, i va guanyar a un Jota que en l'anterior edició l'havia eliminat. El United començava a fer por. A més, passant com a primer tenia tots els números per trepitjar semifinals. Però es va topar amb la pitjor CPU de totes, la parella Carlos/Mero. Allà Luigi va tenir ocasions de tot tipus, sobre tot u contra u, per poder guanyar el partit, però no va haver-hi manera. Si se li suma això a que la parella va aconseguir marxar amb facilitat també en l'u contra u, el partit estava massa obert. En dues ocasions va aconseguir empatar, i només la mala sort va evitar que passés. Última jugada, dos contra u, passada de la mort... Chicharito no arriba a tocar-la. Penals. Guanya dues posicions respecte l'anterior edició i tornarà a triar un bon equip segur. Jugador a tenir en compte, i més sent pot 2.

6.- The Rock. Revisant l'hemeroteca, és la primera vegada que un campió cau eliminat a la fase de grups. Al menys en les noves generacions segur. Tenia el millor equip, un joc molt dur i segur i un grup que es coneixia perfectament. Però el que semblava un somni, gol a Omar al minut 3', va acabar en malson amb derrota per 4-2. Després, les parelles duríssimes amb Marc i Morón van fer l'estocada final, eliminant-lo a la segona jornada. El tercer partit va demostrar que podria haver passat tranquil·lament, però el grup va recordar una cosa important: el primer partit. Perdre la primera jornada és una llosa que pocs jugadors poden aixecar. Molts han quedat fora a les primeres de canvi per la pressió que es suma quan caus en l'enfrontament inicial. Tocarà conèixer un nou Rock, després de diverses finals i semifinals aconseguides en les darreres edicions. Va fer molt de mal com a CPU a quarts, demostrant que en parelles sempre té molt a dir.

7.- Jota Punt Camero. Sir Vadorinho en dues ocasions, Rock en tres, Omar en una... grans campions han caigut a fase de grups. Ahir va ser el torn de Jota, un jugador que trepitja semifinals cada dos per tres però que va veure com la mala sort apareixia davant seu. Jota va guanyar patint i suant sang el primer partit, demostrant un nivell competitiu important marcant en l'últim minut. Això li permetia respirar sobretot perquè Luigi guanyava a la seva CPU. Però l'Anzhi va fer molt de mal, i en un partit que és cert Jota va tenir ocasions per al menys no perdre van posar en jaque a Mero. En el partit decisiu, Luigi el va superar per la mínima i va acabar fora per un sol gol. Si hagués marcat un més a la Juventus, hauria passat. Tocarà, també, veure un nou Jota que després de moltes edicions entre els millors haurà de canviar els equips a escollir.

8.- Míster Aleu. Aquesta setmana es compra el joc, és el primer pas per polir un diamant que molts considerem es pot aprofitar. Després de tantes edicions, que encara no hagi passat més d'un cop de grups és falta de mentalitat. Cal competir i treballar més. Va tenir-ho a la seva mà en l'enfrontament directe amb Morón, que no va guanyar de miracle perquè va gaudir de moltes ocasions davant el porter que eren molt clares. Però va fallar i després no va poder donar la gran campanada davant Sir Marc Mayola. Com dic, li toca entrenar. Esperem que passés per l'Opencor com va assegurar.

9.- Moronni. Va rebre un dur correctiu en el primer partit davant Mayola (9 gols) però va tenir opcions de passar com en l'anterior edició. Va empatar a zero amb Aleu en un partit on se'l va veure tocat però en l'últim enfrontament tenia opcions d'aconseguir per fi superar els grups. Després de patir amb el PSG, va capgirar marcador i es va posar per davant en el 87'. Semblava fet, però no va saber aguantar la pressió i la por a guanyar va aparèixer. La CPU va empatar-lo i el va remuntar, deixant-lo fora en uns minuts per la història de la Ferran Vivas, sense mena de dubte.

Novetats a tenir en compte:

• El G2 passa a ser G3: Sir Marc Mayola, The Rock i Sir Salva Fernández.
• El FerPro canvia d'ordre: Salva passa a ser segon, Omar tercer. Jota continua quart.
• L'ordre d'elecció d'equips per la propera és la que es veu en aquesta crònica: Salva, Marc, Omar, Enric, Luigi, Rock, Camero, Aleu i Morón
• S'actualitzaran al llarg del dia els matchups entre els jugadors
• El blog s'actualitzarà en totes les seves pestanyes
• La propera Ferran Vivas (ja en parlarem per ubicar-la a finals de gener principis de febrer) serà la darrera abans de tornar a fer la de seleccions
• Vadorinho és el primer home casat en guanyar una Ferran Vivas

Matchups actualitzats