Ferran Vivas XIX - La Crònica

1. Sir Vadorinho. Campió considero que merescudament pel joc i resultats desplegats al llarg de la competició. 19 gols en 6 partits i només un encaixat, va començar patint amb el malson de la seva anterior participació: Drogba. A partir d'allà, remuntada amb moltes dificultats, golejada a la CPU i un empat treballat amb el vigent campió (0-0) que el feia passar primer de grup. A quarts no va tenir problemes amb la parella holandesa, partit que va controlar força bé, i a semis va fer segurament un dels millors partits que se li recorden a Vadorinho. Li va sortir tot perfecte en tots els sentits i va golejar al seu màxim rival Marc. En la final, tot i el penal (considero que era més penal que molts dels que es van xiular ahir) va guanyar amb mereixement per 3-0 davant un Luigi que no estava en les condicions físiques òptimes i això es va notar molt (els partits anteriors, Luis havia tocat el crostó a Salva en diverses ocasions). Satisfet per foguejar a Rafa Carioca i Wellinton i per donar-li a Dinho una segona joventut. La clau de tot, una defensa de ferro, la millor del joc segurament (i una bona aposta de Lucio com a titular tot i no ser ràpid). Dues estrelles de campió múltiple en sumar el seu cinquè títol.

2. Luisao Coraçao. Per fi un dels outsiders va aconseguir el que es mereixia. Han estat moltes Ferrans de nervis, de mala sort i de males passades, però Luisao olorava diferent dissabte. I així va ser. Va patir de valent per passar, ho va fer per un gol de diferència en un grup dramàtic, amb una derrota contra Corea que feia aparèixer molts fantasmes, un empat posterior i un triomf agònic davant Moron, que va fallar un penal. Això li va donar ales pels quarts, on l'esperava un Enric llançadíssim. Quan pitjor ho estava passant amb molts atacs dels francesos va arribar un penal FIFA que no va desaprofitar. Lluny de perdre l'avantatge en el tram final com acostumava a fer Luigi, va aconseguir el segon gol, que va deixar fora de lloc a Enric, que tot i retallar diferències no va ser capaç d'aixecar el partit. La millor solidesa i maduresa de Luis respecte altres participacions i el punt de sort que li havia faltat en el passat li donaven el premit merescut de les semis. Allà va acabar amb un altre fantasma, el de la CPU rebenta culs. Treballant molt bé el matx davant Rússia, va guanyar amb solvència i deixant-se, literalment, la pell. Una butllofa apareguda pels entrenaments duríssims va explotar, deixant líquid i molt de dolor al stick analògic. Però va seguir. A la final, mermat, no va poder donar el 100%. Però ell ja era vencedor. Escala una posició al FerPro.

3. Sir Marc Mayola. L'etern campió venia amb força, tant pels precedents com pel fet que el dia abans havia passat el rodet per sobre de sis dels nou rivals de la FVC. Així va començar de fet la sòlida Anglaterra de Maycott Hughes, guanyant per 3-1 a USA en un resultat potser curt, però on va gaudir de moltíssimes ocasions. Es va demostrar que el millor que té Marc és el gen competitiu en el segon partit. Penal FIFA favorable a Mero amb expulsió a Hart -romanticismes de la vida, en l'anterior edició Mero havia patit un penal també per ell dubtós que li havia trencat el matx amb el seu amic del clan- i gol dels ivorians. Marc va refer l'equip, va lluitar gairebé tot el matx amb un home menys i va avançar-se al marcador. El suplent Robinson va aturar un atac ivorià de pega de cara a porteria i tot i les dificultats, de nou classificat Mayola. És un supervivent. Al partit pel primer i segon lloc va seguir sense trobar aquella tecla que el dia abans deia que necessitava per guanyar Vadorinho, i l'empat l'enviava com a segon. Creuament duríssim contra Omar, on va començar perdent i malament el primer temps però es va refer en el segon, remuntant el partit. Omar l'empataria i s'arribaria als penals. Va ser segurament el matx més emocionant de la competició, amb ocasions increïbles a dos costats del minut 1 fins el 120. Als penals, fent gal·la de psicologia importantíssima, Mayola passava a semis. Com sempre. Allà es va trobar Vadorinho, Marc no va trobar la fórmula per superar la defensa carioca i va acabar eliminat davant un rival que va estar tocat per una vareta.

4. Il Gallo Omar. El maximíssim no tenia tant bones sensacoins després de la prèvia de divendres, però va demostrar perquè és un dels grans de la competició en la fase de grups, on es va imposar amb força a les parelles Marc-salva i salva-mero davant vells fantasmes com Uruguai i una decepcionant Xile. Amb la classificació i primer lloc sota el braç, es va deixar anar en el tercer partit on no es jugava res i on hi havia sobre la taula el pacte del tiet. Passava com a primer i es convertia en un dels favorits... però li va caure Mayola. Creuament de cara o creu, enfrontament que Omar volia guanyar fos com fos. Va jugar concentrat com mai, iniciant el marcador i tenint ocasions per sentenciar. Una primera part perfecte, de treure's el barret. En la segona Marc va menjar-li el terreny i el va ofegar, però va sobreviure. A la pròrroga, de nou una per cadascú, amb Omar tenint amb 2-2 al 120 una jugada clara per matar, però no va poder ser. Des dels 11 metres el Titu dels Titus va caure eliminat amb tres gols pel mig, víctima del tripiyoc del seu rival. Cau al tercer lloc del FerPro.

5. Enriqué Triaoré. Cartes amagades, molta contundència en amistosos, l'altra gran alternativa, l'altra outsider, va demostrar la seva solidesa amb dues victòries davant la CPU que el col·locaven primer de grup amb tranquil·litat tenint en compte que el seu màxim rival al mateix grup estava fallant. Enric havia passat amb certa solvència en els partits que havia disputat, empatant davant Rock i assegurant així la primera posició sense perdre cap partit. Un dels favorits que a més queia en una banda de quarts interessant, sense els tres primers del FerPro. I va començar a arrassar davant Portugal. Ocasions variades, domini territorial i molta pressió a Luisao que aguantava com podia. Però Portugal es va trobar amb un penal FIFA i això va destrotar a Enric. Ell tenia el partit on volia i on esperava tenir-lo, i el penal no entrava en el guió. El ritme francès es va anar diluïnt i ja no hi havia tanta claredat d'ocasions, fins el gol de Luisao, el segon, que semblava matar el matx. Enric va treure el geni per retallar via Nasri, i va buscar l'empat en uns últims minuts que aquesta vegada no el van acompanyar davant un rival que es va prendre la revenja del que havia passat en l'anterior edició.

6. Míster Aledo. Una altra de les grans sorpreses de la FVC de seleccions. Aleu va aconseguir passar ronda després de moltes vegades, i és el segon cop que ho fa. Això va aconsegui-ho gràcies a una victòria davant la CPU, a perdre per la mínima amb l'altra i per tant tenir el gol-avarage molt favorable fes el que fes amb Omar. El Pacte del Tiet va fer la resta, tot i que sense pacte Aleu tenia peu i mig a quarts perquè necessitava caure golejat de molts gols per quedar eliminat. A quarts va estar a punt de donar la campanada amb Argentina. Ocasions en va tenir mentre Russia anava xutant al pal. Aleu estava viu, fallava centrades i xuts clars i s'esperava que un gol d'algun dels seus genis li donés el pas històric a les semifinals. Va empatar a zero en el temps reglamentari, però es va enfonsar en la pròrroga. El gol dels russos el va deixar tocat i es va deixar anar, rebent una golejada que no es mereixia. Si hagués marcat algun gol en els 90 minuts parlaríem d'una fita històrica, però es va quedar a les portes. Reclama presència a les pretemporades, i així serà. Volem un Aleu tant competitiu com nerviós és.

7. The Rockën. Selecció feta a mida com Alemanya, un joc que sempre porta molts problemes i bons resultats en la pretemporada del divendres (entre els tres primers). De res serveix tot això si justament arriba una parelleta i et fa la vida impossible, coses de la Ferran. The Rock va patir en sus carnes moltes de les coses que odia del joc -potser el joc li fa la guitza a propòsit- i va veure com els seus entrebancs amb Camerún li passarien factura. Davant Holanda va seguir tenint problemes, i amb Enric, ja gairebé eliminat degut a la carambola que necessitava, jugava amb pressió, encès per decisions complicades del joc (el gol en pròpia porteria 1-0 per França semblava digne d'una tragicomèdia grega) i per un comandament que sembla ser està arribant al seu final de vida útil. Carlos, passa't als mandos de la Play, jo ho vaig fer. Tot i morir el mando, ha durat més que molts d'altres cal remarcar. Com a parella va fer de les seves, eliminant a Aleu a quarts i destrossant el grup de Morón i Luigi.

8. Jota Drogmero. Havia fet una pretemporada intensa i amb bons resultats, a banda de construir un equip competitiu amb una davantera de por com és la de Costra del mal fil. Però era pot 3, i això li podia jugar una mala passada. Segons quin encreuament tingués, podia fer de les seves i col·lar-se entre els importants com és ell i com ho demostra el FerPro. Però va caure en el grup de la mort amb Marc i Salva, i això li complicava molt les coses. El primer partit el tenia on ell volia, fent mal per les bandes davant Vadorinho, a qui ja havia eliminat així amb el Chelsea en l'edició 18. Però tot i l'equilibri del matx va acabar perdent (això sí, segurament és qui més complicat li va posar al campió). Posteriorment de nou començaven bé les coses davant Marc, amb un penal i vermella a favor. Però va fallar el penal, i va aparèixer la por que tenia el dia abans: generar moltes ocasions i no marcar. Això és el que va fer Mero durant el partit amb Anglaterra, però es va topar amb un rival molt sòlid que sap jugar a contracorrent... i un Robinson que en va treure de molt bones quan es cantava gol. Amb tot decidit i la seva liquidació, va tancar amb una golejada la seva participació davant els gloriosos Estats Units d'Amèrica. De parella va petar a Aleu, una última cirereta per una Ferran Vivas Cup on tot se li va complicar d'inici.

9. Moronni del Bosque. De nou, només un gol l'aparta de trepitjar per primera vegada en la seva història a quarts de final. Queia al grup de Luigi i se li posava tot de cara: guanya el seu primer partit a la FVC i el seu màxim rival perd. Ho tenia prou bé per passar ronda, però va acabar perdent pistonada i en el segon CPU va empatar, 4 punts i a jugar-se-la amb Luigi. La necessitat va ser duríssima, un dels dos sabia que no passaria perquè Rússia havia golejat a Korea. Va perdre 2-0, però va tenir un penal a poc pel final que li hauria fet empatar amb absolutament TOT amb Luigi. Va fallar el penal i es va quedar fora per segona vegada consecutiva de la mateixa manera: fent tants punts com el segon classificat, però amb un gol de menys que el deixava fora. Són petits detalls els que de moment juguen en contra de Morón, però això acaba canviant amb el temps. Dues vegades caient per un gol, no per punts, és duríssim. Ja vam avisar del que era la Ferran Vivas Cup, ja ho vam fer. Tot i no voler jugar de parella a quarts, no va marxar com semblava, fet que l'honora.

Campió: Brasil

Trofeu MM: Wellinton (11)

Trofeu SF: Julio Cesar (1 gol en sis partits).