Holanda i Vadorinho eixuguen un deute històric

Holanda i Vadorinho eixuguen un deute històric

No era la millor selecció per escollir i fallava en llocs claus. A més, tampoc era la millor Holanda dels últims temps tenint en compte els grans equips que havien format els taronges. Però hi havia un deute històric, una espina clavada, que Sir Salva Fernàndez es va poder treure dissabte. La primera FVC data de fa uns cinc anys, i allà Holanda va trepitjar la final de la mà de Vadorinho. Però va perdre. Aquesta vegada la Oranje va aixecar contra pronòstic el títol, setè en la història de Sir Salva Fernàndez.

La final va tornar a ser davant un vell conegut ja, un Luigi que porta una ratxa espectacular de semifinals i finals que l'han portat a convertir-se en Pot 1, dins del Top 4 del FerPro. La final va estar marcada per un error de David Luiz que va aprofitar Robben per marcar de vaselina. A l'àrea brasilenya hi havia un caçador que "andava suelto", i Klas Jans Mans Suns Fums Huntelaar faria el segon recollint un rebot. Holanda estava molt seriosa al darrera i aprofitava qualsevol badada, la sort somreia en dos moments i es van aprofitar. En defensa l'equip no va donar opcions i els dos gols van ser definitius.

Els dos equips venien d'unes semifinals complicades. En el cas de Luigi superava una CPU (1-0) que amb Rússia havia tombat abans a un dels favorits, Omar. Va treballar de valent, va vigilar el perill de Enric/Aleu i va aconseguir trepitjar la final. Sabia que tenia una ocasió històrica per com havia quedat el quadre i no la va desaprofitar. Per la seva banda, a l'altre costat del quadre hi havia un partit entre Sirs, la repetició de la final de la passada edició. Marc arribava fort amb Itàlia, i Salva havia estat molt sòlid tot el torneig. Després d'un primer temps amb ocasions als dos costats i cert domini territorial d'Holanda, un penal "fifa" va marcar el partit. Persie no fallava i posava l'1-0. Poc després vindria una falta i Van der Vaart la va enviar a dins. Tot això va marcar el matx decisivament, és evident, i Salva va poder controlar el partit fins el final (3-0).

La gran sorpresa de quarts va ser l'ensopegada d'Omar. Venia fort amb Argentina i passava de grups després d'haver caigut en la passada edició. Però en un matx on el Gallo va estar irreconeixible va empatar 0-0. I els penals el van enviar a casa per la sorpresa de tot el món. En aquesta fase cal celebrar l'estrena de Morón, que per primer cop trepitjava quarts de final en passar segon de grup (i sent l'únic que va poder guanyar al campió). La seva Alemanya va lluitar de valent amb Luigi, però Neymar va tombar-lo amb dos grans gols de cap. L'altra alegria és la de Rock, que torna a passar ronda moltes edicions després. Va aguantar tres quarts de partit a Mayola, però el Sir va imposar-se amb claredat en el tram final. Salva, davant parelles, també va guanyar amb solvència als quarts.

Tres van caure a grups. Aleu no va fer una mala competició: va guanyar el primer partit i va lluitar molt amb Rock (derrota 1-0) però el fet de caure en el grup de tres el va deixar sense opcions gairebé. Mero i Enric per la seva banda van patir la ira d'una parella de la mort com era Omar-Mayola. Els dos van fer molt de mal i van eliminar a dos clàssics de la competició. Mero havia arribat a quarts amb el PSG i portava un bon equip, mentre que Enric se'l veia com un dels favorits. La mala sort de les parelles que els van tocar va ser letal per dos històrics.

A títol personal estic content perquè he sabut fer molt sòlid una defensa justa i mhe adaptat molt bé a un tipus d'atac amb davanters lents, que no jugo mai aixi.

Els penals dicten sentència per segona competició consecutiva

A la final havien arribat segurament els dos jugadors que millor havien jugat fins el moment. A una banda Sir Marc Mayola feia ple de victòries en el seu grup, amb golejades a la CPU i victòria mínima davant Mero. Triomf plàcid a quarts, victòria més soferta a semis i bones sensacions en general. A l'altra costat, Sir Salva Fernàndez patia i tenia sort per vèncer a Moron, va guanyar CPU i va exhibir-se des de llavors, golejant a Luigi, CPU a quarts i Luigi un altre cop en un dels seus millors partits. Amb aquest panorama, la final va canviar el ritme elevat dels dos jugadors per molta tensió, molt de control i poquíssimes ocasions. Molta tensió i dos jugadors amb molt de respecte. Marcaria primer salva després d'una bona jugada individual amb rebot posterior que recolliria Messi. No va poder aguantar la diferència perquè en un córner el Bayern va demostrar la seva superioritat. El Bayern havia tingut alguna ocasió més, i el Barça només a la pròrroga pot recordar una d'Iniesta molt clara al pal curt que normalment entra. Ahir no. A canvi, Mayola va tenir dues ocasions clares, un remat de cap i sobretot una de Müller que el déu FIFA no va voler que entrés. Als penals, loteria on la sort va somriure per primer cop a Salva, que havia perdut totes les tandes de penals en la FVC.

A semis, Enric i Luigi havien caigut després de fer una bona competició en general. Enric va golejar en tots els seus partits de grup, demostrant el gran potencial que tenia tant abaix com a dalt. El Madrid va estar molt seriós a quarts de final, on es va trobar amb un fort Mero. Enric tenia més ocasions i portava més el ritme de partit, però Mero a la contra va tenir 2-3 ocasions clares per sorprendre'l. El poder ofensiu dels blancs va servir per posar-se 2-0 en el tram final de matx, sense deixar temps a Mero més que per fer el 2-1. Seria a semis amb Marc on Enric no aconseguiria fer el seu millor joc, tot i tenir ocasions i aguantar bé. El solitari gol del Bayern no el va poder remuntar finalment. Torna a estar entre els tres primers.

Luigi va ser l'altra semifinalista, i va protagonitzar un dels partits més emocionants de la FVC. Després de guanyar a CPU i tombar a Morón en un partit sofert, va ser segon en caure amb Salva. A quarts es va viure un partidàs. 2-0, però la CPU Omar-Morón l'empata. es torna a posar per davant, i el tornen a empatar. Amb 3-3 moltes ocasions pels dos costats i pròrroga. Allà el City va tirar de banqueta per aconseguir el pas a semis (Dzeko y Milner van marcar), on cauria davant el a les postres campió de la copa.

A banda dels quatre semifinalistes, només Mero va aconseguir passar de grups. I és una bona notícia. Un històric com ell havia passat mals moments caient a grups tres vegades consecutives. Això va quedar enrere. Des del pot 2 i potser sense les sensacions que esperava tenir, Mero va fer un torneig seriós i tot i començar amb un empat sofert davant una parella complicada, es va classificar bé gràcies a la seva victòria solvent a segona jornada. va competir tant en la tercera davant Mayola (per la mínima) i també a quarts, on va caure per la mínima també davant Enric. Triarà cinquè i recupera el camí que sempre li havia pertocat, passar a les eliminatòries directes.

A grups, escabetxina com ve sent habitual. El cas més sorprenent va ser el del grup A. Rock i Omar eren dos dels jugadors més en forma, però les pitjors CPU amb una parella que se sap compenetrar molt bé van patir de valent. Els equips italians són duríssims, i Milan i Inter van esgarrapar empats i partits ajustats de tal manera que en la darrera jornada només podia passar un. Qui guanyés. I la llei de murphy deia que empatarien. Van empatar i van quedar fora els dos jugadors. Rock va tenir moments de desesperació, mentre que Omar no va estar al seu nivell. El tema del sorteig seleccions i la ressaca del dia anterior li van passar factura al màxim que diu ja no voler ser-ho.

Morón tenia moltes coses a dir en aquesta FVC, però va caure en un grup molt complicat: Salva i Luis. Va posar contra les cordes al campió (només va perdre per un penal FIFA i un córner que no és especialitat del Barça) i amb Luis va aguantar fins el tram final de partit, fallant un penal. La progressió hi és, només falta donar el salt final. En parelles va demostrar també haver guanyat nivell. Per la seva banda, Aleu va tenir la classificació molt a prop. El jugador, ànima de la FVC encara que no tingui el joc, va perdre de manera escandalosa amb el Arsenal per 3-2, i després sense biscotto va guanyar per mèrits propis. Si hagués aguantat un resultat de 2-0 com a màxim davant enric hauria passat, però el seu rival va golejar-lo. Va ser per molt poc.

Campió: Sir Salva Fernàndez. Sisè títol.

Copa MM: Messi (9 gols).

Copa SF: Valdés (4 gols en sis partits).

Ordre de tria per la propera Ferran Vivas de clubs:

Salva, Marc, Enric, Luis, Mero, Omar, Rock, Aleu, Morón

Demà us enviaré els matchups actualitzats, com estan els punts del FerPro amb el que ha sumat cadascú i tota la pesca. Una competició molt disputada i un plaer, com sempre.

FERRAN VIVAS CUP XXIII - Seleccions - 15 desembre en horari de migdia-tarda

1.- Morón (pot 1)

2.- Luigi

3.- Enric

4.- Omar

5.- Mero (pot 2)

6.- Aleu

7.- Salva

8.- Marc

9.- Rock (pot 3)

Tenint en compte la data, el més segur és que la tria d'equips es faci a partir del proper dissabte, dia 1.

Onze metres: del somriure a la decepció

Salva d'Or, CanMorcin.-  La Ferran Vivas és una competició que la juguen nou persones i que sempre guanya Mayola. O casi sempre. Adaptant la mítica frase de Gary Lineker sobre Alemanya es pot definir el vuitè títol en 21 edicions de la Ferran Vivas Cup de Marc Mayola.Sembla segurament un tòpic, però la de dissabte dia 7 va ser segurament la competició més dura i complicada de les més de vint que s'han disputat fins el moment. Algunes dades ho corroboren: van caure a grups quatre dels cinc jugadors, demostrant la complicació de la fase inicial. En la fase final es van disputar quatre partits u contra u (un de quarts, dues semis i la final). Dels quatre partits, tres es van resoldre als penals i un per una victòria per la mínima. Si això no són detalls, si això no són minucies, que ho expliquin als extraterrestres. A nivell d'estadística, significa que acabats 90 i 120 minuts, només va haver-hi un triomf en enfrontaments directes (sense comptar CPU) entre els jugadors. Igualtat sobre el terreny de joc, fortuna i mala astrugança des dels onze metres.

La final de la FVC XXI és segurament la primera de les vint-i-una finals que aconsegueix tenir dos vencedors. Marc, el que passarà a la història i a les hemeroteques per sumar la seva vuitena victòria. Enric, vencedor moral  per dos motius: per ser ell mateix durant tota la competició, cosa que se li havia reclamat quan feia grans pretemporades i punxava a la cita de cites, i per haver posat una primera pedra de cara a futures victòries. Que arriben tard o d'hora. La finalíssima va tenir en els primers minuts un Marc més sencer que va avançar-se en el marcador amb una jugada marca de la casa. El canvi d'Enric es va veure allà. Lluny d'enfonsar-se i de perdre el camí a seguir, va començar a jugar com ell sabia, empatant aviat. Després arribarien ocasions clares, sobre tot un xut des de dins de l'àrea que va desviar Neuer, va tocar al travesser, al pal i després la va treure un defensa de la línia. Enric estava millor, Marc aguantava viu. El Milan en va tenir alguna més de les que sempre entren, però no. En la pròrroga, pal de Mario Gómez i en el 120 una claríssima de Pato, sol a la frontal, amb xut de qualitat com ell mai erra. Neuer va parar. Als penals, el porter alemany de nou l'heroi. Marc va sobreviure fins la tanda final i va vèncer. 

És el concepte del campió en aquesta XXI edició: sobreviure. Li va passar el mateix a quarts de final, on en un partit molt igualat amb Omar -clàssic de clàssics de la FVC- els dos van demostrar de nou un gran nivell. Omar s'avançaria primer, però un penal donaria oxigen a Mayola. Onze metres. de nou. Com ve sent habitual, els dos titans van acabar a penals, on va passar el Bayern de Múnic. Després seria el torn d'enfrontar-se al vigent campió: Luigi. Partit molt equilibrat on amb el gol a favor, Mayola va gestionar fins la desesperació del seu rival l'avantatge. Quan se't posa per davant és complicat esgarrapar-li la pilota. Això sí, aquestes semis servien per demostrar que Luigi ja està entre els més grans. Dues finals i una semifinal en les darreres tres edicions.

A l'altra banda del quadre, Salva i Enric es trobaven a semis després de desfer-se sense problemes de les CPU. Ja s'havien vist les cares a grups (4-2 pel Milan), i el partit va ser de domini per un Milan que es coneixia les trepelleries de Salva i el seu Spartak. Després d'una primera part amb 0 xuts dels russos, canvi de tàctica i millora, però insuficient davant un rival molt seriós. Va ser qui menys s'esperava, Pareja, qui empataria el partit en un córner. Amb 1-1, l'Spartak va ser lleugerament millor a la pròrroga, amb una ocasió molt clara per desfer la igualada. Però es va arribar a penals. Onze metres. Aquí sí va somriure la sort a Enric, tot i que després els 11 metres li donarien l'esquena.

Quatre van ser els caiguts. Rock i Mero estaven junts a grups, però van veure com Zenit i Juventus els deixaven fora. La duresa de les parelles i l'harakiri que es van fer entre ells, empat en la darrera jornada, va ser una llosa per dos grans de la competició que passen per una mala ratxa però que tornaran. Morón va caure en un grup complicat, amb Salva i Enric que van ser semifinalistes, i això el va tornar a apartar del somni dels quarts de final. Aleu, per la seva banda, va patir la ressaca d'Omar. El titu de titus no va estar en la seva línia de matxacar a parelles (de fet, casi queda fora) i això va impedir qualsevol intent de pacte del tiet.

Temporada 2011-2012 - Dades finals

• Número d'edicions disputades: Cinc de clubs i una de seleccions.
• Vencedors: Marc i Salva (2), Rock (1), Luis (1).
• Jugador virtual MM: Ronaldo (4 pitxitxis), Welliton (2).
• Porter Virtual SF:  Neuer i Valdés (2).
• Màxim número de jugadors en una fase final: Set (Ferran Vivas 18).
• Menys jugadors en fase final: Cinc (les dues últimes edicions).
• Millor posició CPU: PSG (semis) i Zenit (semis).
• Classificació final de temporada FerPro: Marc, Salva, Omar, Enric // Luigi, Mero, Rock, Aleu // Morón

Un jugador. Una valoració. Una cançó.

Quan em vaig quedar solter farà tres anys, vaig trobar-me perdut en el món. Amics en tenia, i m'ajudaven a tirar endavant. Però la soledat dels moments íntims no me la treia ningú. Allà vaig conèixer a Bruce, un bon home que em va acompanyar en el meu camí vital cap a la recuperació com a persona, que finalment m'ha portat a una vida millor com tots sabeu. Allò em va servir per veure que aquell bon home, en Brucie, tenia i té una cançó per cada moment de la nostra vida. Per cadascú de nosaltres. One, two...

1.- Sir Marc Mayola. És el campió, ha tingut sort en moments puntuals però ha fet coses bé per arribar a tenir opcions. Això és així. Va tenir problemes per passar de grups després d'un empat inesperat, va jugar a cara o creu amb Omar com sempre passa en els seus partits i després de competir bé a semis va mantenir-se dempeus a la final fins guanyar a penals.

Per ell, li dediquem "Wrecking Ball", cançó de Bruce que diu així: "He visto campeones llegar y marchar//así que si tienes agallas, si tienes huevos// trae aquí tu bola de demolición". So bring on your wreckiiiiiiing baaaaaall. Declaració d'intencions del que necessitem per tirar-lo avall.

2.- Enric Triadó. Moralment vencedor per joc desplegat i perquè la sensació d'injustícia està present, tot i que no m'agrada aquesta paraula per parlar de competicions. Va jugar espectacularment bé tota la competició, tant a grups com en la fase final, sent superior als seus rivals. Però la cara que va sortir a semis es va convertir en creu a la final. No se li pot demanar més: simplement jugant així arribarà la segona FVC. Ja està al pot 4, a tot això. Una dada que s'ha de quedar per ell.

Per ell, li dediquem un "Waitin' on a sunny Day", cançó que diu així: "Plou, però no hi ha cap núvol al cel// deuen ser les llàgrimes dels teus ulls // tranquil·la, tot anirà bé// estic esperant que arribi un dia asolellat".  Waitin' on a suuuunyy daaaaaaay. I com va dir Mero al seu gran amic en la celebració: cada cop està més a prop el dia que perdràs amb l'Enric.

3.- Salva. En una competició on cauen quatre a grups, on s'han resolt tres partits de quatre a penals i l'altre per 1-0, arribar a semifinals amb l'Spartak i quedar fora de la final per un penal... és un èxit. No enganyaré, volia guanyar i estic molt fotut perquè veia opcions i la sort dels penals em va destrossar. Però objectivament he aconseguit fer-me respectar amb els russos. 

4.- Luigi. S'ha convertit en un gran amb dues finals i una semi en tres edicions. Va patir per passar de grups, però després es va mostrar sòlid a quarts de finals i a les semis va tenir opcions fins l'últim minut, tot i la desesperació de jugar amb resultat en contra davant Mayola. Que tingués opcions de final i que no perdés la cara al més llorejat demostra que està allà. Puja al cinquè lloc.

Per ell un Born to Run, que diu així: "La carretera está atascada de héroes arruinados// todos están en ella, pero no pueden esconderse// chica, hemos nacido para correr". Baby we will booooorn to RUUUUUUUUUUUUUUUN. Córrer cap a la victòria, el quart lloc... un lluitador.

5.- Omar. Va arribar amb una ressaca inhumana, i de nou per no complir amb les expectatives a grup, on s'espera que sigui primer, va topar-se a quarts amb en Marc. Això va provocar un cruce on va tenir alguna ocasió per tornar a aconseguir trepitjar semis. No va poder ser, i els penals el van condemnar precisament en el millor partit que havia fet en tot el torneig. seriós, fort... però amb un rival dur davant.

Per ell, Death to My Homewtown: "Escúchame, hijo, estáte listo para cuando lleguen//porque van a volver, seguro como que sale el sol// prepara una canción// y cántala fuerte//envía los barones al infierno". Perquè deaaaaaath to my hometooooooooooooooooooooown. I així, s'aixecarà i es prepararà per la nova batalla que tindrà en el futur. Perquè la tindrà.

6.- Rock. No va acabar de trobar-li el punt, i es va desanimar quan veia que una victòria en la darrera jornada tampoc li servia pels reusltats de la CPU. El jugador celebra l'adéu del FIFA12 i espera millors sensacions en la propera edició. La duresa de la parella Enric/Salva segueix sent el seu gran problema.

7.- Mero. Va començar molt bé, guanyant el primer partit i posant-se bé de cara a passar. Però després es va trobar una parella molt dura i amb tot molt complicat només va poder esgarrapar un empat amb Rock. El Chelsea no va fer fitxatges que suplissin les baixes que tenia i això es va notar en un equip mermat que a sobre es va trobar en un quadre difícil. Baixa al pot 2, fet que li pot beneficiar per tenir altres encreuaments de parelles i rivals.

8.- Morón. Poc a dir. Ha millorat defensivament, tot i que no juga tant bé en la FVC com en la pretemporada. A més, estar enquadrat amb Enric i Salva el va portar a un camí casi impossible de superar. Al menys suma un punt més per haver passat una CPU a quarts, una fita important al seu historial.

9.- Aleu. Sense pacte del tiet possible pels problemes en grups contra una CPU dificil com és Luis i Mayola, no va tenir opcions. A veure si de cara a la propera edició enganxa millor el joc. Triarà últim per marxar abans d'hora, però segueix això sí manté la seva posició de Pot 2 pels punts del FerPro.

Per els quatre, un "Promised Land", que diu així: "señor, no soy un chico// soy un hombre// y creo en la tierra prometida". And I Believeeee in a proooomised Land. La promised land, passar a quarts i tornar a ser els rebentadors en parelles i en individuals. 

Luigi, Setè Campió de la història de la Ferran Vivas

S.F, Mataró-. I va aparèixer Iniesta. Quedaven pocs minuts per acabar una final que estava sent intensíssima, amb poques oportunitats als dos costats, amb molta serietat defensiva. Hi hauria nou campió. Ni l'anterior vencedor en les seleccions, Salva, ni tampoc el vigent campió de clubs, Marc, havien arribat a la cita que decidiria el vencedor de la Ferran Vivas Cup XX, la Copa dels Campions. Eren Omar i Luigi amb City i Barça respectivament els que la jugaven. El tercer en discòrdia, etern favorit, i l'outsider que cada cop ho és més. 19 punts en dues Ferran Vivas així ho confirmen. I Iniesta va dictar sentència. Villa s'escapava en una de les poques jugades on la seva força li va valer. Va centrar ras, i Lescott va desviar de taló. Iniesta, sense parar-la, va rebentar la porteria de Hart. 1-0, resultat que no es va moure. Luigi es converteix en el setè campió de la història de la Ferran Vivas Cup.

El seu camí havia estat ple de dificultats. A grups es trobava enquadrat amb Mayola, i va patir com sempre pateix davant les parelles. Després de perdre 0-1 amb la Juventus amb un penal per la polèmica, un empat amb Mayola li permetia passar com a segon. Allà es va trobar al Spartak de Salva, en un altre enfrontament duríssim. Molt equilibrat, una ocasió i poc més a cada banda i defenses imposant-se als atacs. Messi va destrossar la porteria de Dikan a deu pel final. No deixava reacció als russos. A semis va superar a la parella Rock i Mero. La resta ja està explicada. Amb un Barça de fantasia, però amb un joc molt més semblant al de la millor Itàlia: només dos gols en tot el campionat. Trofeu SF.

Qui va espantar fantasmes va ser Omar. El maximíssim va fer gal·la de la seva condició tot i patir més del compte. Va començar empatant sense gols amb un ultra defensiu Morón, i després de guanyar al CPU va estar uns quants minuts fora del torneig. Un gol de Rock en el partit que els enfrontava, el darrer del grup C, el deixava eliminat. Però una carambola de rebots mai vista li va permetre empatar i passar com a segon classificat. Això l'enviava després de golejar a una CPU en els quarts a jugar amb Sir Marc Mayola, primer del seu grup amb l'autoritat que el caracteritza. El clàssic de la FVC estava servit (nou ocasions s'han enfrontat, el partit més repetit en la competició de competicions). I va sortir cara. Per Omar. Partit equilibrat, segurament amb el Madrid de Marc portant més la iniciativa i amb força ocasions clares, sobretot a l'inici del segon temps. Però va marcar el City primer. El Madrid va empatar. I un penal made in FIFA va decidir que passessin els citiziens. La sort és capritxosa. En la FVC anterior segurament mereixia passar Omar, i ho va fer Marc. En aquesta es podria dir que va passar al revés, sempre parlant de diferències jugables de 55-45 i viceversa.

Mayola va marcar un ritme altíssim al llarg del torneig. Golejades escandaloses a les CPU i partit empatat sense problemes amb Luigi. Primer, favorit. Com sempre. A quarts es trobava amb Enric, un altre clàssic. Però sigui per joc, per sort, per detalls, o de tot una mica, Mayola li té la mida presa a Enric. Partit equilibrat, amb el Milan posant-se per davant en el marcador però un Madrid que treuria la casta suficient per capgirar el resultat i emportar-se una victòria ajustada. A semifinals Omar es prendria la seva particular venjança (5-4 per Marc encara al FerPro).

Enric, un dels outsiders, veia com se li escapava una nova oportunitat. Molt treballat en pretemporada i un dels que sempre se li veuen opcions, va ensopegar amb la mateixa pedra una altra vegada. I de nou a quarts de final, una barrera que li està costant superar en les últimes edicions. A grups havia estat sòlid, patint al primer partit i guanyant bé al segon. Va deixar escapar un 3-0 davant Salva en el definitiu enfrontament perquè segurament ja li anava bé ser segon i poder optar a una CPU en quarts. Però la sort és capritxosa i li va caure Marc mentre a Salva li queia el pitjor segon que li podia tocar.

De fet, per Salva no va ser un mal torneig. Debutava amb un Spartak 4 estrelles, segon pitjor equip del torneig en números, però si anava amb els russos és perquè sabia el que es feia. Va guanyar el primer enfrontament remuntant, i en el segon va golejar amb tranquil·litat. Després empataria el tercer partit amb Enric, fet que li permetria ser primer de grup. I va caure amb Luigi en un enfrontament on el problema no va ser l'equip, sinó el joc. Mai va jugar com ell sap, i això li va passar factura davant un Luigi molt sòlid.

Sorpresa en l'adéu precipitat de dos històrics
L'adéu en fase de grups de Jota i de Rock va ser tota una sorpresa. Els dos havien quallat una bona pretemporada, i els dos tenien equips poderosos. Però el primer va estar de pega amb una parella com Marc/Luigi, que sempre ha jugat molt i molt bé (han eliminat a molta gent) i en estar en el grup de la mort. Inter de Milà i Zenit eren les CPU, dos equips molt durs, dels més forts de CPU. Jota va golejar en la darrera jornada a l'Aleu, però ja era massa tard perquè els dos CPU havien passat ronda. Precisament Aleu havia aconseguit créixer força com a jugador i tenia un bon equip com el Bayern Munic. Però no va competir com se l'havia vist en la pretemporada, va estar erràtic en defensa i això ho va pagar caient a grups. No va poder repetir els quarts de l'anterior edició.

Rock va ser una sorpresa, però va estar molt marcada pels esdeveniments i pels detalls. Va començar malament, amb una derrota contundent contra una bona CPU com és el Porto i dos jugadors que s'entenen molt com són Enric i Salva. El partit següent va guanyar a Morón i depenia d'ell mateix per aconseguir passar de grups. Però davant Omar les coses no li van anar bé.  Cert que va tenir sort davant moltes ocasions fallades pel seu rival, però després de marcar el 0-1 que li donava el pas a quarts va veure com un seguit de rebots catastròfics el feien fora. Més llenya al foc. Com a parella va sumar un punt passant a semis, però allà no va poder anar més lluny. Per últim, Morón també ha millorat, però caure en un grup com Rock i Omar no és fàcil. Va esgarrapar un punt d'or davant Omar, però amb Rock no va poder. En CPU es va veure que li faltava una mica més en atac, però aquest és el camí. La defensa ha estat un primer pas.

L'1x1

1.- Luigi. Campió molt treballat i merescut. Es va enfrontar a jugadors com Marc, Salva i Omar abans d'emportar-se la victòria. La clau va estar en una defensa de ferro, només dos gols encaixats, i en aprofitar les seves ocasions. Ha fet final i campió en dues edicions consecutives i vol convertir-se en el quart gran, una posició que està increïblement disputada. 

2.- Omar. Un dels favorits i així es va demostrar arribant a la final. Va saber patir, va guanyar quan ho havia de fer i va tenir la sort dels campions. Va fer el torneig que havia, molt sòlid, per emportar-se-la, però a la final un gol el va deixar fora. Retalla punts i es reafirma com a tercer respecte els perseguidors.

3.- Marc. Com sempre, allà està. A semifinals. Contundent durant tota la FVC, i partit equilibrat i molt disputat amb Omar on es va decidir per un fet puntual. Malgrat el fet en qüestió, que vagin 4-5 en enfrontaments demostra que tot suma: bon joc, sort o mala sort, petits detalls, errors... són dos dels millors i a vegades surt cara, creu... o cantó. Es reafirma com a líder amb el bon paper de CPU com a extra.

4.- Salva. Tothom sabia que podia fer coses importants perquè en pretemporada s'havia vist el potencial de l'equip. Va sortejar bé la fase de grups i a quarts va fer un partit seriós en defensa però nefast en atac. No li va fallar l'equip, li va fallar el seu propi joc. Tenia un objectiu, i les coses no es queden a mitges.

5.- Enric. De nou els quarts li van privar de millors posicions. Bon joc i contundent a grups, va fer un partit per guanyar a Marc, però aquest el va acabar superant. La manera de jugar que té i la competitivitat que dóna als seus equips demostren que no sempre li sortirà creu. I ho sap.

6.- Rock. Massa nervis quan les coses no anaven de cara que el descentraven, i malgrat això va demostrar que era grandíssim jugador perquè només un gol el va apartar dels quarts de final. Intentar superar les adversitats sense caure en la ira i el desànim potser l'hagués ajudat, però és cert que va estar de pega en ocasions que el joc el va perjudicar. 

7.- Jota. No va estar al nivell que s'esperava del seu Chelsea i el seu Drogba, però és que no ho va tenir fàcil. La parella al seu grup es de les pitjors que et pot tocar, i a més anaven ben calçats amb els equips que portaven. Malgrat tot, manté la quarta posició i segurament voldrà demostrar que els seus perseguidors hauran de seguir perseguint-lo, perquè qualitat té com s'ha vist en pretemporada.

8.- Aleu. Massa nerviós en general i sense jugar tranquil. Se li han vist millores tant en defensa com en atac, però quan juga contra parelles es bloqueja i no treu el bon futbol que té. Si aconsegueix controlar-ho podrà passar amb més tranquil·litat als quarts. A banda que li va caure una parella duríssima.

9.- Morón. El mateix. Millores molt bones en defensa, potser una mica més de punx en atac es troba a faltar, però s'ho ha agafat seriosament i com diu ell. si perdo a seguir entrenant. Va estar bé en termes generals, però li va faltar més sort en els enquadraments de grup i una mica més d'arribada.

Fets Ferranvivencs

• Luis és el setè campió de la FVC després de que també ho aconseguissin: Marc, Salva, Enric, Rock, Omar, Camero.
• Trofeu al màxim golejador cau en mans de Ronaldo (9 gols)
• Trofeu al menys golejat cau en mans de Valdés (2 gols)
• Es repeteix l'escabetxina més grossa de la història de la FVC: 4 jugadors a fase de grups.
• Marc i Luigi (2), Salva i Enric (1) sumen punts per passar CPU a quarts de final
• Rock i Mero (1) sumen punts per passar CPU a semifinals

Sobre els matchups

• A destacar, principalment, que el clàssic de la Ferran Vivas es posa al rojo vivo, 5-4 entre Marc i Omar.
• Luigi estrena marcador davant el segon i tercer del FerPro, amb els que encara perd 3-1
• Rock estrena marcador favorable amb Morón, 1-0.

Dades globals:

• Marc ha guanyat 27 enfrontaments directes. N'ha perdut 9. Guanya el 75% dels enfrontaments amb Ferranvivencs.
• Omar n'ha guanyat 20 i n'ha perdut 15.
• Salva n'ha guanyat 18, n'ha perdut 10.
• Jota n'ha guanyat 13, n'ha perdut 11.
• Són els únics que tenen bagatge positiu d'enfrontaments directes.

Ferran Vivas XIX - La Crònica

1. Sir Vadorinho. Campió considero que merescudament pel joc i resultats desplegats al llarg de la competició. 19 gols en 6 partits i només un encaixat, va començar patint amb el malson de la seva anterior participació: Drogba. A partir d'allà, remuntada amb moltes dificultats, golejada a la CPU i un empat treballat amb el vigent campió (0-0) que el feia passar primer de grup. A quarts no va tenir problemes amb la parella holandesa, partit que va controlar força bé, i a semis va fer segurament un dels millors partits que se li recorden a Vadorinho. Li va sortir tot perfecte en tots els sentits i va golejar al seu màxim rival Marc. En la final, tot i el penal (considero que era més penal que molts dels que es van xiular ahir) va guanyar amb mereixement per 3-0 davant un Luigi que no estava en les condicions físiques òptimes i això es va notar molt (els partits anteriors, Luis havia tocat el crostó a Salva en diverses ocasions). Satisfet per foguejar a Rafa Carioca i Wellinton i per donar-li a Dinho una segona joventut. La clau de tot, una defensa de ferro, la millor del joc segurament (i una bona aposta de Lucio com a titular tot i no ser ràpid). Dues estrelles de campió múltiple en sumar el seu cinquè títol.

2. Luisao Coraçao. Per fi un dels outsiders va aconseguir el que es mereixia. Han estat moltes Ferrans de nervis, de mala sort i de males passades, però Luisao olorava diferent dissabte. I així va ser. Va patir de valent per passar, ho va fer per un gol de diferència en un grup dramàtic, amb una derrota contra Corea que feia aparèixer molts fantasmes, un empat posterior i un triomf agònic davant Moron, que va fallar un penal. Això li va donar ales pels quarts, on l'esperava un Enric llançadíssim. Quan pitjor ho estava passant amb molts atacs dels francesos va arribar un penal FIFA que no va desaprofitar. Lluny de perdre l'avantatge en el tram final com acostumava a fer Luigi, va aconseguir el segon gol, que va deixar fora de lloc a Enric, que tot i retallar diferències no va ser capaç d'aixecar el partit. La millor solidesa i maduresa de Luis respecte altres participacions i el punt de sort que li havia faltat en el passat li donaven el premit merescut de les semis. Allà va acabar amb un altre fantasma, el de la CPU rebenta culs. Treballant molt bé el matx davant Rússia, va guanyar amb solvència i deixant-se, literalment, la pell. Una butllofa apareguda pels entrenaments duríssims va explotar, deixant líquid i molt de dolor al stick analògic. Però va seguir. A la final, mermat, no va poder donar el 100%. Però ell ja era vencedor. Escala una posició al FerPro.

3. Sir Marc Mayola. L'etern campió venia amb força, tant pels precedents com pel fet que el dia abans havia passat el rodet per sobre de sis dels nou rivals de la FVC. Així va començar de fet la sòlida Anglaterra de Maycott Hughes, guanyant per 3-1 a USA en un resultat potser curt, però on va gaudir de moltíssimes ocasions. Es va demostrar que el millor que té Marc és el gen competitiu en el segon partit. Penal FIFA favorable a Mero amb expulsió a Hart -romanticismes de la vida, en l'anterior edició Mero havia patit un penal també per ell dubtós que li havia trencat el matx amb el seu amic del clan- i gol dels ivorians. Marc va refer l'equip, va lluitar gairebé tot el matx amb un home menys i va avançar-se al marcador. El suplent Robinson va aturar un atac ivorià de pega de cara a porteria i tot i les dificultats, de nou classificat Mayola. És un supervivent. Al partit pel primer i segon lloc va seguir sense trobar aquella tecla que el dia abans deia que necessitava per guanyar Vadorinho, i l'empat l'enviava com a segon. Creuament duríssim contra Omar, on va començar perdent i malament el primer temps però es va refer en el segon, remuntant el partit. Omar l'empataria i s'arribaria als penals. Va ser segurament el matx més emocionant de la competició, amb ocasions increïbles a dos costats del minut 1 fins el 120. Als penals, fent gal·la de psicologia importantíssima, Mayola passava a semis. Com sempre. Allà es va trobar Vadorinho, Marc no va trobar la fórmula per superar la defensa carioca i va acabar eliminat davant un rival que va estar tocat per una vareta.

4. Il Gallo Omar. El maximíssim no tenia tant bones sensacoins després de la prèvia de divendres, però va demostrar perquè és un dels grans de la competició en la fase de grups, on es va imposar amb força a les parelles Marc-salva i salva-mero davant vells fantasmes com Uruguai i una decepcionant Xile. Amb la classificació i primer lloc sota el braç, es va deixar anar en el tercer partit on no es jugava res i on hi havia sobre la taula el pacte del tiet. Passava com a primer i es convertia en un dels favorits... però li va caure Mayola. Creuament de cara o creu, enfrontament que Omar volia guanyar fos com fos. Va jugar concentrat com mai, iniciant el marcador i tenint ocasions per sentenciar. Una primera part perfecte, de treure's el barret. En la segona Marc va menjar-li el terreny i el va ofegar, però va sobreviure. A la pròrroga, de nou una per cadascú, amb Omar tenint amb 2-2 al 120 una jugada clara per matar, però no va poder ser. Des dels 11 metres el Titu dels Titus va caure eliminat amb tres gols pel mig, víctima del tripiyoc del seu rival. Cau al tercer lloc del FerPro.

5. Enriqué Triaoré. Cartes amagades, molta contundència en amistosos, l'altra gran alternativa, l'altra outsider, va demostrar la seva solidesa amb dues victòries davant la CPU que el col·locaven primer de grup amb tranquil·litat tenint en compte que el seu màxim rival al mateix grup estava fallant. Enric havia passat amb certa solvència en els partits que havia disputat, empatant davant Rock i assegurant així la primera posició sense perdre cap partit. Un dels favorits que a més queia en una banda de quarts interessant, sense els tres primers del FerPro. I va començar a arrassar davant Portugal. Ocasions variades, domini territorial i molta pressió a Luisao que aguantava com podia. Però Portugal es va trobar amb un penal FIFA i això va destrotar a Enric. Ell tenia el partit on volia i on esperava tenir-lo, i el penal no entrava en el guió. El ritme francès es va anar diluïnt i ja no hi havia tanta claredat d'ocasions, fins el gol de Luisao, el segon, que semblava matar el matx. Enric va treure el geni per retallar via Nasri, i va buscar l'empat en uns últims minuts que aquesta vegada no el van acompanyar davant un rival que es va prendre la revenja del que havia passat en l'anterior edició.

6. Míster Aledo. Una altra de les grans sorpreses de la FVC de seleccions. Aleu va aconseguir passar ronda després de moltes vegades, i és el segon cop que ho fa. Això va aconsegui-ho gràcies a una victòria davant la CPU, a perdre per la mínima amb l'altra i per tant tenir el gol-avarage molt favorable fes el que fes amb Omar. El Pacte del Tiet va fer la resta, tot i que sense pacte Aleu tenia peu i mig a quarts perquè necessitava caure golejat de molts gols per quedar eliminat. A quarts va estar a punt de donar la campanada amb Argentina. Ocasions en va tenir mentre Russia anava xutant al pal. Aleu estava viu, fallava centrades i xuts clars i s'esperava que un gol d'algun dels seus genis li donés el pas històric a les semifinals. Va empatar a zero en el temps reglamentari, però es va enfonsar en la pròrroga. El gol dels russos el va deixar tocat i es va deixar anar, rebent una golejada que no es mereixia. Si hagués marcat algun gol en els 90 minuts parlaríem d'una fita històrica, però es va quedar a les portes. Reclama presència a les pretemporades, i així serà. Volem un Aleu tant competitiu com nerviós és.

7. The Rockën. Selecció feta a mida com Alemanya, un joc que sempre porta molts problemes i bons resultats en la pretemporada del divendres (entre els tres primers). De res serveix tot això si justament arriba una parelleta i et fa la vida impossible, coses de la Ferran. The Rock va patir en sus carnes moltes de les coses que odia del joc -potser el joc li fa la guitza a propòsit- i va veure com els seus entrebancs amb Camerún li passarien factura. Davant Holanda va seguir tenint problemes, i amb Enric, ja gairebé eliminat degut a la carambola que necessitava, jugava amb pressió, encès per decisions complicades del joc (el gol en pròpia porteria 1-0 per França semblava digne d'una tragicomèdia grega) i per un comandament que sembla ser està arribant al seu final de vida útil. Carlos, passa't als mandos de la Play, jo ho vaig fer. Tot i morir el mando, ha durat més que molts d'altres cal remarcar. Com a parella va fer de les seves, eliminant a Aleu a quarts i destrossant el grup de Morón i Luigi.

8. Jota Drogmero. Havia fet una pretemporada intensa i amb bons resultats, a banda de construir un equip competitiu amb una davantera de por com és la de Costra del mal fil. Però era pot 3, i això li podia jugar una mala passada. Segons quin encreuament tingués, podia fer de les seves i col·lar-se entre els importants com és ell i com ho demostra el FerPro. Però va caure en el grup de la mort amb Marc i Salva, i això li complicava molt les coses. El primer partit el tenia on ell volia, fent mal per les bandes davant Vadorinho, a qui ja havia eliminat així amb el Chelsea en l'edició 18. Però tot i l'equilibri del matx va acabar perdent (això sí, segurament és qui més complicat li va posar al campió). Posteriorment de nou començaven bé les coses davant Marc, amb un penal i vermella a favor. Però va fallar el penal, i va aparèixer la por que tenia el dia abans: generar moltes ocasions i no marcar. Això és el que va fer Mero durant el partit amb Anglaterra, però es va topar amb un rival molt sòlid que sap jugar a contracorrent... i un Robinson que en va treure de molt bones quan es cantava gol. Amb tot decidit i la seva liquidació, va tancar amb una golejada la seva participació davant els gloriosos Estats Units d'Amèrica. De parella va petar a Aleu, una última cirereta per una Ferran Vivas Cup on tot se li va complicar d'inici.

9. Moronni del Bosque. De nou, només un gol l'aparta de trepitjar per primera vegada en la seva història a quarts de final. Queia al grup de Luigi i se li posava tot de cara: guanya el seu primer partit a la FVC i el seu màxim rival perd. Ho tenia prou bé per passar ronda, però va acabar perdent pistonada i en el segon CPU va empatar, 4 punts i a jugar-se-la amb Luigi. La necessitat va ser duríssima, un dels dos sabia que no passaria perquè Rússia havia golejat a Korea. Va perdre 2-0, però va tenir un penal a poc pel final que li hauria fet empatar amb absolutament TOT amb Luigi. Va fallar el penal i es va quedar fora per segona vegada consecutiva de la mateixa manera: fent tants punts com el segon classificat, però amb un gol de menys que el deixava fora. Són petits detalls els que de moment juguen en contra de Morón, però això acaba canviant amb el temps. Dues vegades caient per un gol, no per punts, és duríssim. Ja vam avisar del que era la Ferran Vivas Cup, ja ho vam fer. Tot i no voler jugar de parella a quarts, no va marxar com semblava, fet que l'honora.

Campió: Brasil

Trofeu MM: Wellinton (11)

Trofeu SF: Julio Cesar (1 gol en sis partits).