FERRAN VIVAS XV, LA RESSACA

Com sempre, deixo unes breus línies en forma d'anàlisis del que ha estat la Ferran Vivas XV, la primera de seleccions de la nova era.

1. Sir Marc Mayola. Poques objeccions es poden dir al campionat que es va marcar Mayola. Va passar amb superioritat la fase de grups, guanyant clarament al segon classificat; a quarts de finals va tombar a Luigi també amb una golejada enorme, a semis va acabar golejant 2-5 i a la final, maneta al seu rival. Va demostrar estar intractable, tot i que durant un minut va estar totalment fora del torneig. Quan en el 90', Mero feia el 2-1 i el deixava fora. Va empatar en la jugada següent, sense temps, i d'aquí va volar fins a la final. S'ha convertit en l'únic jugador capaç de sumar dues Ferran Vives consecutives, en porta sis al palmarès i li treu tres al segon més llorejat. El rival a batre, i el més desconegut per la majoria. Amaga bé les seves armes fins el dia D i això juga a favor seu. I ell ho sap. I ho explota.

2. The One Enric Piece. Era un dels favorits per molts, ja que el joc desplegat en les últimes edicions el posava entre els grans. Va haver de suar de valent en la fase de grups degut a tenir un rival com Omar i enfrontar-se a una parella que va fer bé la seva feina. Va passar finalment com a primer de grup, fet que li va permetre tombar a una parella a quarts de final amb certa tranquil·litat i va donar el gran cop a semifinals. Anava perdent 1-0 amb Itàlia i el seu mentor (considero que havia estat superior en la primera part), però dos grans jugades van servir-li per capgirar el marcador i va saber gestionar molt bé el partit la darrera mitja hora. Decepció a la final, on no va poder competir i va sortir golejat davant un rival que va ser un autèntic huracà. Forma part dels grans favorits.

3. Sir Vadorinho. Tot i un petit ensurt davant Mèxic (solucionat mai millor dit a la italiana, al noranta i de rebot), va passar amb solvència la fase de grups, en un bon partit inicial i una victòria treballada davant Luigi. A quarts de final va protagonitzar un dels partidassos amb The Rock, remuntant un gol en contra i sentenciant en la pròrroga. Estava en forma i podia fer grans coses, i de fet durant 55 minuts ho va demostrar a semifinals. Després va estar inoperatiu i no va saber plantar cara a Enric un cop aquest es va posar per davant. La sensació és que podia haver lluitat en una hipotètica final amb Mayola, però frustració per no ser capaç d'haver-hi arribat. Segueix, això sí, amb la ratxa de trepitjar com a mínim semifinals (quatre consecutives).

4. Jota punt Camero. Malgrat les males sensacions que tenia prèviament, Jota va tornar a demostrar que és un animal competitiu que rendeix en els millors escenaris: La Ferran Vivas. Va aconseguir passar com a primer de grup quan tenia una parella complicada al davant i una CPU dura com França. Un cop estava a quarts, allà es mou com peix dins de l'aigua. Va golejar a la parella d'Uruguai i de nou va tornar a semifinals, un lloc (entre els quatre primers) que moltes vegades molts no el col·loquen quan es parla de favorits però que ell només fa que trepitjar. A semis va ser protagonista de l'episodi dramàtic de la competició. Marc va poder golejar-lo durant una hora, i com que la realitat marcava un 1-0, ell va empatar. En el minut noranta feia un golàs de cap i es posava 2-1. Era finalista. Però mentre Mayola va anar a la direcció tàctica per atacar a tomba oberta en la darrera jugada (sacava del mig en el minut noranta, repeteixo) Mero va posar-se 5-4-1 pensant que seria bona idea. Va esperar al darrera i va encaixar el 2-2. Es podria analitzar des de fora de moltes maneres com haver aturat la jugada, però a toro passat no seria just ni precís. A la pròrroga, l'àrbitre es va treure de la màniga un penal per Mayola que va enfonsar a Mero. Amb 5-2 no va voler acabar els deu minuts finals de la pròrroga. Ningú li treurà, això sí, que va ser l'únic que va tenir contra les cordes el vigent campió. Gran Mero.

5. Carlos The Rock. S'esperava de tot de Carlos, enfadat amb el joc però competitiu a la Ferran (darrer finalista i segon en triar en la propera edició). Finalment, va donar el nivell esperat. A la fase de grups va demostrar ser solvent davant les parelles, que en el passat eren la seva bèstia negra, i va golejar sense problemes demostrant que sabia com explotar una selecció com l'Alemanya. La seva figura creixia dins de la competició, però en el partit decisiu pel primer i segon lloc no va poder amb un intractable Sir Marc Mayola. A quarts va fer un autèntic partidàs amb Vadorinho, i els petits detalls li van sortir creu. Va tenir ocasions per guanyar com les va tenir el seu rival (s'arriba a posar 2-0 en el minut 13, pel que poca cosa més podia fer en aquest sentit. Va demostrar haver donat un pas endavant en el joc del Fifa, sobretot en triangulacions i aprofitant algunes habilitats com tirar la pilota a l'espai. Només ell es pot impedir de progressar si decideix no comprar la propera entrega.

6. Luigi Noel. Aquesta vegada no van haver-hi regals, sí nervis al principi però també una gran solidesa en els moments complicats. Davant una parella molt díficil com Enric-Omar, Luis va saber mantenir la calma i va guanyar un primer partit molt difícil contra Mèxic. En el segon, una mica més còmode i sense confondre ja el color groc amb el verd (verídic) va col·locar-se primer de grup. Amb tot decidit, potser no va sortir amb la tensió necessària al partit pel primer i segon lloc, que va perdre per 2-1 tot i que va gaudir d'alguna ocasió per empatar. Això el va enviar a jugar amb Sir Mayola en els quarts de final. Un dels molts exemples de la importància dels enquadraments i demés. Allà, tot i la confiança que tenia, es va trobar amb una autèntica màquina de matar que el va destrossar marcant molt aviat i sentenciant poc després. Luis poc més va poder fer, tot i que havia superat la por de la passada edició (va superar la fase de grups) i va demostrar un gran nivell en parelles, sent un dels artífex de l'eliminació d'Omar a primera fase.

7. Il Gallo Omar. Per joc desplegat, era un dels favorits a emportar-se el títol. Tenia una bona selecció, l'havia retocat de manera excel·lent i anava a pel seu tercer títol. Va començar com s'esperava, en un partit igualat amb Enric on van acabar empatant. Això els passaria factura, ja que Uruguai havia guanyat a l'altra banda. Després, contra les urraques precisament, Omar va estar desconegut. No va mostrar el nivell que havia ensenyat hores abans a la pretemporada i es va trobar amb un gol molt aviat que el va fer anar a remolc ja tot el partit. La derrota per 3-0 va provocar que necessités un miracle en la darrera jornada, on va golejar de manera estèril a Camerún. Enric va guanyar a Uruguai i va quedar fora. La patinada en la segona jornada va ser letal, demostrant també que una parella mal posada pot acabar amb mesos de feina de preparació.

8. Míster Aleu. En els amistosos previs havia demostrat que hi havia una millora evident en el seu joc. La realitat, però, és que es va topar amb una parella duríssima al principi -França- que el va deixar grogui. I ja se sap que a la Ferran Vivas, el primer partit és gairebé tant important com l'últim. Davant Mero, i amb la pressió de guanyar sí o sí, no va poder rendir al nivell que havia assolit i al menys va tancar la seva participació amb una victòria en la darrera jornada de lliga. Com a parella a quarts de final portant a les CPU que estaven classificades tampoc va estar a l'alçada d'altres edicions on havia aconseguit provocar autèntics estralls. Va marxar tocat, però conscient que experiències així només el fan més fort. De les xerrades futbolístiques prèvies a la Ferran Vivas en parlarem un altre dia.

Annexe: La sensació entre l'últim partit de quarts de finals fins la gran final no va ser de Ferran Vivas. Caure eliminat forma part del joc, i marxar a mitja competició desvirtua una mica l'esperit que hi ha. Si no hi ha pressa per marxar quan un arriba a semifinals o a la final, tampoc n'hi hauria d'haver quan algú l'eliminen. Crec que això ho hauríem de replantejar. Si tots fessim el mateix, ahir a la final haguessin quedat en el menjador Enric i Mayola, i cadascú a casa seva. Força trista hagués estat l'estampa, no? Parlo a títol personal, però sé que molts altres pensen com jo que l'esperit de la Ferran Vivas, de trobar-nos per fer un torneig així, és el de passar una estona de competició de principi a fi, no jugar fins que m'eliminen i marxar com si no tingués monedes que posar a la sala recreativa. El tram final va ser tant bonic com sensació de buit hi havia, tots formem part d'això i només que en falti un, es nota. De veritat.