1. Sir Marc Mayola. Les apostes el col·locaven com un dels favorits, però els partits previs al campionat no li van deixar bones sensacions. Amb els que segurament ell considerava els seus dos grans rivals fora del camí del títol, es va imposar per cinquena vegada en un torneig pràcticament perfecte. Fase de grups superada sense problemes com a segon classificat, uns quarts de final molt disputats amb Enric al que va vèncer amb molt de treball, una passejada històrica a semifinals (7-0) i una final molt competida i treballada des del minut zero. No se li poden treure mèrits a aquell que va eliminar a la gran sorpresa del campionat, absurd veient el seu palmarès.
2. The Rock. Va ser la gran revolució. En la pretemporada ja s'apuntaven maneres i es va confirmar. Pas a segona fase sense gaires complicacions -fet a tenir en compte veient el passat de Rock- i amb la tranquil·litat de jugar el tercer partit de grups amb la feina feta, va tenir el camí més dur de tots. I casi en surt viu. Va eliminar a Omar a quarts de final contra pronòstic en un dels millors partits del campionat, va saber patir de valent a semifinals amb Sir Vadorinho i els penals (i Cech) li van somriure, però va estar una mica per sota en la gran final. Ha tornat i vol convertir-se en el quart gran.
3. Sir Vadorinho. La maledicció de la Ferran Vivas, que diu que ningú guanya dos títols seguits, es manté vigent. Va anar de menys a més, i quan millor va estar el van fer fora. Derrota a primera jornada amb United que feia despertar molts fantasmes del passat, però Vadorinho va refer-se i va superar la fase amb una victòria treballadíssima davant Luigi (5-3 en el gran partit de grups de la XIV edició sense dubtes) i tombant al Màlaga. A quarts no va tenir problemes davant la parella i a semifinals la sort li va ser esquiva. Va oferir el millor repertori que té (centrades, parets, regats, xuts des de la frontal, xuts de qualitat, vaselines) però es va topar amb un Cech inmens. Res se li va poder retreure del partit.
4. Il Gallo Omar. Estava preparadíssim per acabar amb el vigent campió, Vadorinho, o amb Sir Mayola, dos jugadors als que tenia estudiats... però no comptava amb la presència de The Rock, un jugador que li tenia la mesura presa. Omar va saber patir de valent a grups (va estar a un gol de quedar-se fora) després de l'empat amb Enric i un primer triomf. Va saber empatar al Liverpool quan estava eliminat i superava la fase com un dels favorits. Davant The Rock, més pendent de tapar el rival que de fer el seu joc, va acabar desdibuixat i va perdre contra pronòstic. Els títols, la presència d'un CPU a semis i el FerPro, però, li faran ser quart a escollir.
5. Jota Punt Camero. Després dels dubtes previs, Jota va tornar a la Copa fent el que millor sap. Va passar la fase de grups amb més o menys facilitat, eliminant a Aleu i com a segon classificat. A quarts, un United CPU l'esperava, i tot i que va estar perdent molt de temps, va saber empatar a u i acostar-se al que hauria estat la seva cinquena semifinal seguida. Però els seus rivals el van colpejar amb força i el van deixar fora de combat en els darrers instants de partit. La bona feina feta durant tot aquest temps, però, li permetrà escollir entre els cinc primers.
6. The One Enric Piece. Que algú com Omar digui que Enric juga "molt bé" demostra el nivell que ha aconseguit el jugador en qüestió. Malgrat tenir un equip menys fort que els demés, va demostrar ser un dels grans de la competició. Va estar intractable a grups, on va tombar una parella dura i va empatar amb Omar, enviant-lo així com a segon. El joc desplegat, amb una mobilitat de la pilota digne de menció, no va ser suficient a quarts davant un Sir Mayola molt més sencer. Enric va aguantar bé, però va caure amb honor i per la mínima. Demostrant, per sobre de tot, que l'eliminació a fase prèvia de l'anterior edició va ser, simplement, un accident.
7. Luigi Noel. Se l'esperava com a gran outsider, però una sèrie de circumstàncies el van convertir en la gran sorpresa negativa. La derrota de Vadorinho amb United primer i el seu empat amb el Màlaga després obligaven a un dels dos a quedar fora en la segona jornada on s'enfrontaven. Va fer un autèntic partidàs davant el vigent campió, remuntant un 1-0 i posant-se 1-2 a la primera part. Però en la segona, tres gols seguits de Vadorinho (amb penal estrany pel mig que va complicar-li les coses a Luigi de manera brutal) van acabar amb un equip que feia olor a cosa gran. Posteriorment es va refer com a parella amb Aleu, aconseguint enviar una CPU a semifinals. Segurament el cop més dur que li servirà, també, per tornar amb més força que mai.
8. Míster Aleu. Equip sòlid, ganes de repetir fita (arribar a quarts) però poca preparació en pretemporada i falta clara de punch en atac. Aleu necessita jugar i jugar i jugar per agafar ritme de competició i trobar-se amb les victòries. Va demostrar ser quelcom a tenir en compte en parelles (Una vegada va ser Mayola, dissabte va ser Mero) però es va anar diluint a semifinals, on podien haver fet història. A la de Seleccions té una oportunitat d'or.
Les quotes de Bet and Fuck, per cert, només van encertar el setè i vuitè lloc. The Rock va trencar l'ordre de les coses amb una actuació (i la de Cech) èpica. La competició està agafant un nivell dramàtic. Que un jugador com Luigi no passi de grups, que una CPU sigui semifinalista i que Rock tombi a dos jugadors com Omar i Salva (cinc títols sumen junts) demostra que aquí ja no hi ha res que no sigui igualtat absoluta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada