.JPG)
Una Ferran Vivas, la 25 ja, que va coronar el Manchester United com a campió per segon cop consecutiu i tercer cop en la seva història. Una Vivas que va estar marcada per l'extrema duresa de les parelles, que van ser un autèntic mal de cap en la fase de grups i els que van rebre allà van ser un martell, botxins, en el quadre final.
La final era entre Manchester United i Bayern de Múnic, amb Marc i Salva superant les mines anti-persona en les que s'havien convertit les parelles més dures que es recorden a la Ferran Vivas Cup. El partit va ser força igualat, amb uns alemanys portant la iniciativa en la primera part i els anglesos còmodes al contracop. El primer avís del Bayern va anar al pal, i el primer del United a dins. Els dos equips tindrien ocasions, com una passada al mig del United que va anar al porter incomprensiblement o un xut de Robben al pal curt que va aturar De Gea. En la represa, el matiner penal -per mi no ho era, i crec que per ningú- va accelerar les coses, ja que va obligar als alemanys a assetjar la porteria de De Gea, una cosa que segurament hauria fet amb el pas dels minuts si l'empat no hagués arribat. El mèrit del United va ser acumular conscientment jugadors a la frontal per posar-se sempre en la trajectòria de la pilota en els xuts de fora l'àrea -una virtut que havia donat molts gols als alemanys al llarg de la competició- i evitar així xuts nets. Al contracop es va sentenciar amb un resultat que no mostra la diferència real entre ambdós equips i jugadors.
La gran sorpresa va estar en el rol de les parelles. Durant la fase de grups ja es va veure que això no era bambi, i després que en el A i B tots empatessin els seus partits, la cosa es va complicar. Zenit, Galatasaray i Milan van rebentar els grups ABC guanyant els seus partits i complicant la vida a molts jugadors: Morón, Omar, Mero i Rock van caure a fase de grups contra pronòstic. Però això no acabaria aquí, ja que els tres primers es van cobrar la seva particular venjança guanyant a Luis i a Enric en els quarts de final. Les parelles feien més mal que mai tant a grups com a la fase final. A semis, ni Milan ni Zenit van poder acabar de donar la gran sorpresa d'arribar a la finalíssima. La victòria del Atlètic de Madrid de Salva/Mero segueix sent l'única CPU en 25 edicions.
La revelació del torneig va estar en Míster Aleu. El jugador havia caigut al tercer pot del sorteig, i això de per sí és complicat: més encara quan va caure en un grup amb Rock i Omar, dos dels favorits al títol. Aleu va fer tres empats amb ells i amb la CPU del seu grup, i això li va donar el pas a quarts de final, una fita que no aconseguia des de la FVC XIX. A més, es va convertir en l'únic que sumava dues FVC sense perdre. A quarts va topar-se amb Salva -a les postres campió- i va tenir les seves opcions. El 2-3 va enfonsar el menjador de Can Morcin, però finalment va claudicar 2-4. La seva batalla pel pot 2 amb Morón està més viva que mai.
Algunes dades més de la FVC
- Per segona Vivas seguida, el cinquè en escollir es proclama campió
- Marc segueix allargant el seu alias de "Míster Finals", 16 de 25
- És el segon cop en format nou que el vigent campió cau a fase de grups (la darrera vegada va passar amb Rock)
- Primera vegada que en unes semis només arriben dos jugadors
- Segon cop que un equip guanya de manera consecutiva dues FVC (el primer va ser Madrid 10a Mero i 11a Omar)
- Van Persie és l'únic jugador virtual que ha guanyat 3 Vivas seguides
